Acaba d’arribar de Teheran, des d’on ha informat de la guerra desfermada pels Estats Units i Israel contra l'Iran fa exactament un mes. Han estat vuit dies sobre un terreny explosiu. Joan Roura (Badalona, 1959) és un dels millors especialistes en l’Orient Mitjà, una realitat que segueix amb passió i rigor des del 1982. Bèstia negra dels sectors més alineats amb les posicions de l'actual govern d’Israel, el seu discurs evita simplismes i defensa amb fermesa la informació que es dona des de TV3 sobre el conflicte en una regió impossible. 

Com hem arribat fins aquest conflicte?
A partir del moment que Donald Trump, durant el seu primer mandat, posa fi a l’acord nuclear 5+1 auspiciat per l’administració Obama el 2015. Israel ja va posar el crit al cel per aquest acord perquè no confiava l’Iran el complís. Però malgrat tot, segons l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, el va complir de manera estricta, amb un sostre d’enriquiment d’urani del 3,64%. Per aconseguir la bomba nuclear has d’enriquir urani amb més del 90%. Ells van complir. Els Estats Units no tant aixecant sancions, però era una forma d’abordar la qüestió iraniana. El 2018, Trump anul·la l’acord i reforça les sancions. I l’Iran comença a enriquir urani. 

Hi ha dues grans intromissions d’Israel i del lobby sionista nord-americà en l’administració Trump. La primera és la sortida de l’acord nuclear. La segona són els Acords d’Abraham, el 2020. Els Estats Units ofereix protecció i favors als països àrabs que reconeguin Israel. S’hi van sumar Bahrain, els Emirats i el Marroc, molt simptomàtic. Al Marroc li ofereixen la marroquinitat del Sàhara. Es fa un intercanvi d’ocupacions il·legals. Els Estats Units obren consolat a El Aaiún i reconeixen l’ocupació del Sàhara i el Marroc reconeix l’ocupació il·legal de Palestina. Són uns acords instrumentals. Qui queda fora d’aquests acords?

Els palestins.
Els palestins. Abans que l’Aràbia Saudita reconegués Israel, Hamàs decideix provocar l’atenció internacional amb aquest atac del 7 d’octubre. Que és un crim de guerra, no hi ha dubte, però que té una lògica política darrera. Qui és l’altre perjudicat d’Abraham? L’Iran, que veu que la situació acabarà amb un triumvirat hegemònic, amb Israel posant les armes i la tecnologia, l’Aràbia Saudita posant els diners del petroli i els Estats Units amb el seu poder militar i econòmic. Qui queda marginat és l’Iran. Per tant, sense tenir-ne proves, es pot deduir que devia tenir algun tipus de paper en la preparació de l’atac de Hamàs. En contra del dret internacional i humanitari, però deixant clar que no hi havia solució sense ells. 

Els Estats Units, des d’Eisenhower a Obama, van fer el paper del que ells anomenen el mediador honest, l’intermediari, i ara Trump se’n desentén. Aquesta és la guspira que encén la guerra actual, que arrenca del 7 d’octubre a Gaza, que Israel aprofita per perpetrar el que la majoria d’experts considera un genocidi i engega una campanya -que s’està accelerant avui mateix a Jerusalem est- de neteja ètnica de palestins a Cisjordània, mentre intoxica Washington per anar a la guerra.    

Internacional

L'Iran diu «no» al pla de pau de Trump Natàlia Pinyol

Dona per bona, per tant, la tesi d’un Trump sotmès estratègicament als dictats de l’actual govern israelià.
Més que dictats, Trump és un home convençut que els israelians són els nostres. Els blancs de la regió, la gent amb qui es pot fer negoci. No sé si té algun problema mental, però ha fet una purga i està envoltat d’aduladors. Amb un pes enorme del gendre, Jared Kushner. Que és jueu, però també sionista. Perquè ni tots els jueus són sionistes ni tots els sionistes són jueus.

Ni tots els sionistes estan d’acord amb Netanyahu. El sionisme històric no estava representat precisament pel Likud de Netanyahu.
No, efectivament. Hi havia el sionisme del Partit Laborista i el de Jabotinsky, referent del corrent que ara lidera Netanyahu.  

Quin sentit té en aquest context l’anunci de Trump de suspendre els atacs contra les infraestructures estratègiques iranianes?
Amb Trump, mai saps a què juga. El sentit que pot tenir això és que se li està encarint la benzina al ciutadà nord-americà i té eleccions legislatives a sis mesos. És una guerra molt cara, els Estats Units són un país molt endeutat, els tipus d’interès amenacen d’augmentar i ell té por del cost electoral d’una guerra que m’atreviria a dir que els israelians li van vendre que el règim iranià s’enfonsaria. No cal ser de la CIA ni del Mossad per entendre que el règim resistiria, si més no durant un temps. 

Parlem de la societat iraniana. Com l’ha vist?
La societat iraniana està tenallada. La major part de la societat denuncia la repressió, la teocràcia, els 7.000 morts que va haver, com a mínim, durant les manifestacions de desembre i gener. La gent reclama un canvi des del 2009, quan la tupinada electoral que va arrabassar el triomf a Husein Musavi per donar-li la presidència a Mahmud Ahmadinejad. Allí neixen les primeres onades de protesta, que van culminar amb uns 2.000 morts. Jo les vaig cobrir, estàvem gravant coses que no els agradaven i ens van convidar a marxar. 

Hem de pensar que la mitjana d’edat a l’Iran és de 35 anys. La Revolució islamista té 47 anys. La immensa majoria ni recorda ni havia nascut el 1979. Bona part de la iconografia entorn la Revolució, amb la crema de banderes nord-americanes, són vistos com un folklorisme per molta gent. També s’ha de dir que és la República islàmica la que popularitza la universitat i generalitza l’educació després de la monarquia cleptòcrata del xa.

Però deixi’m fer d’advocat del diable. El règim del xa va generar cert desenvolupament del país. 
Hi havia quatre noies que anaven amb minifaldilla al nord de Teheran, que és on vivien els sectors rics de la societat. L’entronització com a rei de reis que va fer a Persèpolis va ser un saqueig i fou insultant per la població iraniana. És cert que ara el fill d’aquell sàtrapa té certa popularitat. Però la memòria és curta. Però el règim del xa es va ensorrar tot i el suport dels Estats Units perquè tenia el poble sotmès, amb una corrupció enorme i tortures a les presons. I cau el xa quan tanca el basar, que és un poder clau en l’economia iraniana.

La situació de desesperació actual pot explicar certa popularitat de Reza Pahlevi. 
Però no diguem que amb el xa es vivia millor. Que hi hagués alguns night club a Teheran amb noies amb minifaldilla diu poc.

Però el règim era més modern pel que fa a costums. No era un règim de xadors. 
No. Era un règim secular. En matèria moral i costumista era laxe. Però qui es podia beneficiar d’aquestes llibertats era una minoria absoluta.   

Ha pogut comprovar aquests dies a l’Iran la solidesa del règim dels aiatol·làs?
Aquesta pregunta requereix matisos. Crec que el règim resistirà la guerra. He estat diverses vegades a l’Iran. La més interessant va ser quan hi vaig anar de vacances.

Quan va ser això?
El 2023. I després hi vaig tornar quan les eleccions que va guanyar Pezeshkian el 2024. Te n'adones, quan viatges pel país, que una majoria sòlida vol un canvi.

La població de l’interior també?
Probablement menys, però pensem que el 75% dels iranians viu en ciutats. És una societat molt urbanitzada. Aquí se’n sap poc de l’Iran. És un país enormement educat. El 60% d’universitaris són universitàries. Les dones poden conduir taxis i anar a l’exèrcit. Les dones no estan millor a l’Aràbia Saudita que a l’Iran, el que no vol dir que no hi hagi una discriminació de gènere claríssima. En matèria legislativa, en el que afecta herències i divorcis, en costums i forma de vestir. Qualsevol policia pot obligar una dona a posar-se un mocador al cap. 

Amb això vull dir que ens trobem amb les dues generacions iranianes més preparades en l'àmbit educatiu i professional. Gràcies a la popularització de l’educació i l’obertura de les universitats que ha dut a terme la República islàmica. Hi ha moltes realitats paral·leles. Però això crea unes contradiccions fortes. Els joves es pregunten què fan amb el nivell de preparació que tenen. No poden viatjar, hi ha repressió. Tenen ales, però les tenen lligades.

I el gran basar quin paper està fent ara?
Hi ha silenci. No està tancat, tot i que està a mig gas. El règim no és popular, però està ben arrelat. Té molts ressorts, entre ells totes les fundacions de màrtirs que subvencionen moltes famílies de vídues. És un règim molt clientelar.

La postura de Pedro Sánchez en el conflicte ha facilitat l’accés de TV3 a l’Iran?
Sí. Home, hem entrat TVE i nosaltres. La resta de mitjans no ho sé, però nosaltres vam ser dels primers a entrar amb visat des de l’esclat de la guerra el 28 de febrer. Hi havia Efe, que hi té oficina. Els xinesos, que hi tenen oficina. La CNN, que hi era i va marxar amb la guerra. La Catalina Gómez, col·laboradora de La Vanguardia que fa 19 anys que hi viu. Als qui estan allí no els van fer fora. Però després del 28 de febrer, ens van dir que els primers vam ser TV3 i els segons TVE. 

Vam poder parlar amb el portaveu del ministeri d’Exteriors i, sense preguntar-li, ens va fer un elogi de les intervencions de Pedro Sánchez. Era un home que havia estat molts anys a Ginebra, parla un anglès perfecte. I nosaltres vam haver de tornar perquè en aquests moments, l’Iran és el país més incomunicat del món després de Corea del Nord. Jo no podia parlar amb en Peris, el cap de secció. O sigui, que hem tornat amb l’esperança que ens tornin a donar un visat. 

El portaveu i el ministre d’Exteriors estan en una línia reformista?
Sempre els ministres d’Exteriors de l’Iran són la imatge més presentable. també passava amb el franquisme això. L’argumentari del portaveu d’Exteriors era impecable: aquesta guerra és il·legal, la guerra preventiva és il·legal segons la Carta de l’ONU i es tracta de l’agressió de dos països contra un tercer. Això és independentment del règim. A hores d’ara, crec que l’administració nord-americana no sap què fer a l’Iran, gairebé suplicant que Teheran accepti unes condicions de pau, però a la vegada està enviant marines per si fan una operació terrestre. 

Qui té una estratègia clara és Netanyahu, que la té des del 2010, quan es va començar a negociar amb l’Iran. Però ha aconseguit convèncer Trump per posar-se en una macroguerra. Una de les conseqüències d’això és que els Estats Units han perdut la credibilitat davant les petromonarquies. Si li compraven armes i avions i li feien regals era perquè els garantís la protecció.

Es poden sentir enganyats en aquests moments?
Evidentment. Els Estats Units han perdut credibilitat al Golf Pèrsic. Imagina’t Dubai, la destinació dels influenciadors. Això de moment s’ha acabat. 

L’eliminació de molts dirigents iranians en l’inici de l’ofensiva, des d’Ali Khamenei a Ali Larijani, pot acabar amb el règim? O en algun sentit pot empitjorar encara més les coses?
Ali Larijani havia estat negociador de l’acord nuclear en els anys d’Obama i era una mica un rostre amable del règim. Segons la premsa nord-americana, Israel el va matar precisament per eliminar un possible facilitador de negociacions. L’objectiu d’Israel no és democratitzar l’Iran, sinó portar-lo tants anys enrere com sigui possible. 

Com veu l’escenari futur? Israel aconseguirà els seus objectius?
No ho sé, sincerament. La lògica indicaria que aquesta guerra hauria de ser curta, fins que els nord-americans decideixin una sortida, que als iranians també els convé. L’Iran no guanyarà aquesta guerra. Jo crec que Israel i els Estats Units tampoc. Quina seria la victòria de l’Iran? La supervivència del règim. 

Si els Estats Units es retiren, Israel continuarà la guerra?
No. Israel té la influència que té als Estats Units, que és també la que li deixen tenir. S’ha vist en alguns moments històrics. El 1956, Eisenhower va obligar l’exèrcit d’Israel a retirar-se del Sinaí. Va ser quan Israel va engegar una campanya amb França i Gran Bretanya per recuperar el control del canal de Suez. I l’altre moment va ser amb George Bush pare després de la guerra del Golf del 1991, quan intenta un procés de pau que comença amb la Conferència de Madrid. Va ser la famosa intervenció televisada del secretari d’Estat James Baker, quan va dir: “Quan el senyor Shamir vulgui parlar de pau, aquí té el meu telèfon”. 

Israel manté una gran incidència en la política nord-americana a través del comitè AIPAC, que mou molts diners i donen suport als candidats que garanteixen l’ajut a Israel. Però també té els seus límits. George Bush pare va tirar endavant i va obligar Israel a anar a Madrid, i d’aquí vindrà Oslo. Obliguen Isaac Rabin a donar la mà a Iàssir Arafat. Després mataran Rabin. Però Israel és dependent de l’ajuda nord-americana, especialment militar. I econòmicament de la Unió Europea, que manté uns acords preferencials on es fa constar que la condició és el respecte als drets humans. Això es manté després del genocidi a Gaza i la neteja ètnica a Cisjordània.    

És més a prop la desintegració de l’Iran que no pas la caiguda del règim i l’adveniment d’una democràcia?
Això és molt interessant. Hi ha molts iranians que són conscients que ni nord-americans ni israelians volen res d’especialment bo per ells. També saben que si el règim sobreviu probablement s’endurirà, amb la qual cosa hi ha un pànic total a parlar. Que l’Iran es transformi en un Iraq és una possibilitat. A l’Iran ara hi ha un ordre, un ordre repressor. Però l’alternativa a això podria no ser la democràcia, sinó la disgregació entre kurds, balutxis, àrabs… o de caure al caos. Això espanta molts iranians.  

Com veu el futur de Benjamin Netanyahu?
Manté una popularitat molt alta i d’una manera o altra cantarà victòria a l’Iran. Perquè encara que el règim sobrevisqués, li faran molt de mal militarment. Netanyahu és molt hàbil, el primer ministre més longeu, més que Ben Gurion, i jo crec que guanyarà les eleccions. Des de la mort de Rabin, s’ha anat sempre més a la dreta. Acaben d’aprovar una llei de pena de mort només per als palestins. A Cisjordània hi ha un sistema d’apartheid evident.

Cisjordània és un altre punt una mica al marge dels focus.
Ara, l’ordre d’atenció internacional és l’Iran, el Golf Pèrsic, perquè repercuteix en les nostres benzineres, això és així, després el Líban, on Israel ha dit que mantindran l’ocupació del 10% del territori. Ha quedat silenciat el que passa a Gaza, on la situació és gravíssima, no hi entra ajuda humanitària, continuen morint persones que viurien si no hi hagués el bloqueig israelià, falta menjar. 

És el que jo crec que ha estat un genocidi que s’ha anat perpetrant i continua actiu. Perquè continua morint gent amb una voluntat d’erradicació de població palestina. Porten 100.000 morts. És un terreny com el Maresme i hi han abocat prop de 200.000 tones de bombes, equivalent a quatre nombres d’Hiroshima sense radiació. L’objectiu és acabar amb la comunitat local. És tan desproporcionat que arriba a un genocidi.

Això és opinable.
És opinable, però hi coincideixen Amnistia Internacional, la israeliana B’Tselem, la Creu Roja, Metges Sense Fronteres i l’Associació Internacional d’Experts en Genocidis. El que no hi ha és una sentència judicial, que està en mans de l’ONU. 

Jo crec que es poden posar totes les paraules al que està passant. Quan s’insisteix molt en el terme genocidi és perquè es vol equiparar al que va fer Hitler amb l’Holocaust. I crec que el que va fer Hitler no té res a veure amb el que s’ha fet a Gaza. 
No, no. A veure, Srebrenica va ser sentenciat com a genocidi. Van morir 12.000 persones. De genocidi no n’hi ha hagut només un a la història. Hem tingut els Balcans, els Rohingya a Birmània, sentenciat com a genocidi, els tutsis a Ruanda… Genocidi és la voluntat d’erradicar una població culturalment, política, ètnica. 

Fins a quin punt molts d’aquests pobles àrabs no arrosseguen l’error històric de negar-se a reconèixer el dret d’Israel a existir? Si Hamàs reconegués el dret a existir d’un estat israelià, això no trauria arguments a la dreta israeliana?
Si anem al 1947, quan Gran Bretanya ja no pot administrar Palestina, va a l’ONU i demana un pla de partició. Però el 60% de la població palestina no volia una partició. Tenien el 90% de la propietat de la terra i el pla de partició els atorgava el 45% del territori. Va ser un pla fet des d’un punt de vista colonial. Es va menystenir la població local perquè no era blanca ni cristiana.

El dret internacional no és la Bíblia, però el pla de partició era el dret internacional.
Estem d’acord. Els països àrabs no ho van acceptar i es van llançar a una guerra que Israel va guanyar el 1948. El 1967, Israel ocupa tot Palestina, Cisjordània, Gaza i Jerusalem est. Això, al meu entendre, havia d’obrir la porta a facilitar, des d’una posició de força, el reconeixement de l’estat d’Israel. Això no es va produir fins a l’època de Rabin. El primer assentament que es fa a Cisjordània és a l’Hotel Parc d’Hebron l’any 1968. No hi havia voluntat de tornar aquests territoris. El problema bàsic que hi ha a l’Orient Mitjà ara i des del 1947 és que s’ha de trobar un encaix per Israel en aquesta regió on no és acceptat. És Israel qui ha de fer l’esforç d’encaixar allí dins. Israel aplica una política errònia que li costarà molt car. És com en el cas de l’Iran. Tens una aproximació al problema via negociació que estabilitza la situació i tens una aproximació via militar que només s’aferra a la força. 

De població, Israel no és res a l’Orient Mitjà. I de territori tampoc. Per això parlen del perill existencial. Efectivament que el tenen. A llarg termini això no es resoldrà devastant tots els seus veïns. Què sorgirà de Gaza? Una nova generació de combatents. Això ha de quedar clar. És que aquí la gent és proisraeliana o propalestina. No, analitzem la realitat. He viscut dos anys a Israel, hi tinc amics i no voldria que d’aquí a vint anys hàgim d’engegar campanyes per salvar els jueus d’Israel. Pactaran amb els Emirats, amb el Marroc… La porta d’entrada a la normalització d’Israel a la regió és la solució de la qüestió palestina. Hi ha dues formes de fer-ho: o amb la solució dels dos estats o amb un estat únic i democràtic. 

Un estat únic? Això ho veu viable? 
Ah, amic meu. Israel s’està sud-africanitzant. Quan els sionistes diuen que l’expressió del riu al mar és l’expulsió dels jueus, escolti, del riu al mar ja és ara. Ara hi ha un Israel o una Palestina que va del riu al mar. Perquè Israel, de facto, ha arrasat Gaza i ja governa Cisjordània. Hi ha un sol estat, però parts d’aquest estat estan governades per un sistema d’apartheid, que no és sostenible. Un dia, els palestins diran que volen votar i ara mateix el 40% de la població ja és palestina.    

Com és que és tan difícil informar de l’Orient Mitjà sense que et posin unes etiquetes o altres?
El tema de l’Orient Mitjà sempre m’ha apassionat i el cobreixo des del 1982. En general, a Occident, ni que sigui per l’ADN covat des de les Croades, és una terra vinculada a nosaltres. Fins a l’època moderna, era anar a matar moros. Amb el temps, hi ha gent d’aquí que ha anat observant les Croades des del punt de vista àrab. Israel i el Líban són caps de pont d’Occident a Orient. Això genera presa de partit. Hi ha qui creu que, facin el que facin els uns, és un crim i el que facin els altres és perdonable. Però això no és periodisme. El periodisme és contextualitzar un conflicte actual que ve de molt lluny. A l’Orient Mitjà, només hi ha tres països sòlids: l’Iran, Turquia i Egipte. La resta són traçats colonials. Si a més hi injectes el 60% de l’energia del món, allò és explosiu i genera passions.   

Té la sensació de no haver pres mai partit?
Jo tinc tres barems en la meva vida professional, la Declaració Universal dels Drets Humans, la Carta de l’ONU i les Convencions de Ginebra sobre la guerra. Hamàs les va vulnerar el 7 d’octubre. Es diu que Hamàs va començar, però quina situació hi havia a Gaza des del 1967, el tancament de la franja i la incapacitat d’Israel per donar una sortida política als palestins? Si ens haguéssim de remuntar a alguna data potser ho hauríem de fer a la declaració Balfour, que és del 1917. Hi ha la tendència a Occident de fixar els inicis de les crisis quan ataca la part que no ens agrada.

No sent l’alè dels qui l’acusen de ser pro-Hamàs?
Sí, i tant. Ossama ben Roura, el mujahidí de Badalona. Em poden acusar del que vulguin. Hamàs s’anomena Moviment de la Resistència Islàmica i és un grup armat guerriller islamista que combat l’ocupació israeliana. Això és el que és Hamàs.

El terme terrorista no apareix.
No utilitzo el terme terrorista per parlar de Hamàs, de Hezbol·là ni de l’exèrcit israelià. Perquè s’utilitza el terme terrorisme per qualificar moviments de resistència. Els Mau-Mau també eren terroristes fins que van alliberar Kènia. O el Congrés Nacional Africà. Mandela va estar 27 anys a la presó per terrorisme. Després li van donar el Nobel de la Pau. El mateix Menahem Beguin. Intentar desacreditar grups armats anomenant-los terroristes simplement perquè encara no han guanyat la guerra que combaten no té cap sentit.   

Considera injustes les crítiques que es fan a com informa TV3 de la realitat de l’Orient Mitjà?
Sí, sincerament. Crec que fem una informació força rigorosa, amb errors com a tot arreu, però intentem obrir el focus. Vam prendre consciència d’això el 2003, amb la guerra de l’Iraq. Hi ha molta intoxicació. Com quan es va dir que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva que podien arribar a Londres en pocs minuts. Intentem entendre tant les raons d’Israel i els Estats Units de per què fan això com el raonament de l’Iran quan diu que els agredits són ells. Alguna raó tindrà quan pensem que Israel té 160 caps nuclears i un dels sistemes d’intel·ligència més potents. Si hi ha un país que se sent amenaçat en aquella regió és l’Iran. 

Mira, hi ha dos grans mitjans d’informació sobre aquell conflicte, Al-Jazeera i la BBC, cadascú amb el seu biaix. A TV3 intentem fer entenedores les dues parts d’un conflicte. Això, vist des de la gent que sent vinculada a la defensa dels interessos occidentals i de l’OTAN, fa que et diguin directament que ets de Hamàs. Però no hi té res a veure.