Tres setmanes després que els EUA i Israel iniciessin una agressió contra l’Iran sense precedents, sense provocacions ni declaració de guerra prèvia i en una clara conculcació del dret internacional i de la Carta de Nacions Unides continuem sense saber exactament quins eren els motius i els objectius polítics de l’atac i quines poden ser les seves conseqüències per a la regió de l’Orient Mitjà i pel món en general.
Sabem les diverses causes que Donald Trump ha al·ludit per justificar l’atac: l’amenaça que suposava que l’Iran estigués a punt d’obtenir la bomba atòmica, posar fi al criminal règim dels aiatol·làs, el bloqueig de l’estret d’Ormuz... De la mateixa manera, Trump ha donat la guerra per i el règim dels aiatol·làs per acabats en diverses ocasions, però, com en les nines russes cada cop que es confirma l’eliminació d’un dirigent iranià n’apareix un altre per substituir-lo. Així si en el primer dia de l’atac contra Teheran, Qom, Esfahan i altres localitats van ser eliminats el Guia Suprem, Alí Khamenei, el comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària Mohammad Pakpour i altres importants dirigents del règim, ràpidament van ser substituïts per Mojtaba Khamenei (el fill de l’anterior Guia Suprem que probablement va resultar també greument ferit en l'atac, i per això no han sortit imatges seves) i per Ahmad Vahidi. El mateix va succeir amb altres dirigents assassinats en atacs posteriors.
En definitiva, per a sorpresa de Trump, el règim iranià era un sistema molt més resilient i cohesionat que el de Nicolás Maduro a Veneçuela. Per la seva banda, Benjamin Netanyahu, el veritable impulsor d’aquesta injustificable aventura criminal, no necessitava causes ni arguments per atacar l’Iran, que és la seva obsessió perquè és l’únic estat de l’Orient Mitjà que pot fer ombra a l’hegemonia d’Israel a la regió després dels Acords d’Abraham, que van suposar el reconeixement de l’Estat d’Israel per diversos estats àrabs. Fins i tot l’Aràbia Saudita va mostrar la seva predisposició a reconèixer-lo just abans del criminal atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023.
Aquell dia es van perpetrar crims de guerra, que han quedat empal·lidits davant del genocidi dut a terme després a Gaza pel govern d’extrema dreta de Netanyahu, i, vistes les conseqüències, també un enorme error polític. No cal dir que Netanyahu està aprofitant la distracció que suposa la guerra contra l’Iran per annexionar-se una desena part del Líban, la situada al sud del riu Litani, i obligar a desplaçar-se cap al nord a la població libanesa. Exactament, el mateix que ja ha fet a Gaza i que estan fent els colons a Cisjordània.
La manca de sintonia entre els objectius de Trump, que voldria una guerra ràpida que pogués presentar com una victòria encara que sobrevisqués el règim dels aiatol·làs, i el primer ministre israelià, que somia amb la destrucció de l’Iran, són dels pocs factors que poden posar fi a aquesta guerra absurda que, de moment, cohesiona al govern iranià i frustra les esperances de l’oposició.
Sense arguments consistents, ens veiem abocats, doncs, a una guerra de resultat incert més enllà que, sens dubte, la superioritat militar -i especialment el control de l’espai aeri- dels EUA i Israel no fan dubtar sobre la victòria inicial. Una altra qüestió és si hi haurà guerra sobre el terreny en un país que gairebé arriba als cent milions d’habitants i si és possible acabar amb el règim dels aiatol·làs només amb bombardeigs.
Trump té pressa per posar fi a un conflicte que se li està resistint i que li genera impopularitat. No només en l’opinió pública mundial i dels mateixos EUA, sinó fins i tot entre membres del Partit Republicà i el moviment MAGA (Make America Great Again). D’ací les seves contínues afirmacions sobre que ha guanyat la guerra i que aquesta s’ha acabat, mentre, al mateix temps, demana al Congrés 200.000 milions de dòlars per continuar la guerra (segons el Center for Strategic and International Studies el cost de la guerra en els primers dies pels EUA va ser d’uns 890 milions de dòlars diaris) i desplaça més efectius cap al Golf Pèrsic per garantir el trànsit de petroliers per l’estret d’Ormuz, ja que l'Iran només garanteix el pas de vaixells de països no aliats dels EUA.
La guerra ja s’ha conreat alguns milers de víctimes civils i militars. Segons l’Agència de Notícies d'Activistes dels Drets Humans de l’Iran (HRANA) i The Economic Times fins al 19 de març havien mort 3.114 persones a l’Iran (1.354 eren civils i 207 nens) i 968 al Líban, 20 a Israel (entre les quals 3 dones palestines i dos soldats), 13 militars nord-americans i 25 persones més en diversos països (inclòs un soldat francès d’una base del nord de l’Iraq). Però més enllà dels morts i de les destruccions materials una víctima col·lateral important en qualsevol, guerra és la veritat. Les dades publicades per The Economist i The Institute for the Study of War (ISW) fins al 21 de març permeten una aproximació a la realitat molt més ajustada a la realitat del que pregona Trump.
Així, en les tres primeres setmanes de guerra (fins al 20 de març) els EUA, Israel i els seus aliats havien dut a terme 842 atacs contra l’Iran (i Israel entorn de quatre-cents sobre el Líban) i algunes desenes contra milícies xiïtes a l’Iraq, mentre l’Iran i els seus aliats havien fet 323 atacs contra Israel, algunes desenes contra bases militars a l’Iraq i contra bases o infraestructures (aeroports, ports, plantes petrolieres i de gas liquat, centres de comunicacions, dessalinitzadores...) en altres països com la Unió d’Emirats Àrabs (33 atacs), Bahrain (16), Kuwait i l’Aràbia Saudita (14), Qatar (10), Oman (4), Jordània (3), Síria, l’Azerbaidjan i Cisjordània (2), Xipre (1) i contra 19 vaixells en el Golf Pèrsic.
En un salt qualitatiu evident, l’Iran ha aconseguit atènyer amb míssils la base estratègica conjunta britànica-estatunidenca de Diego García, al bell mig de l’oceà Índic i a més de 4.000 km, i els voltants de Dimona, al desert del Nègueb on es troba el complex nuclear israelià. Més enllà de la diferència en l’efectivitat dels atacs, ja que els sistemes interceptors (Patriot) dels EUA i Israel abaten gran part dels míssils i drons llançats per l’Iran i els seus aliats, el cert és que la guerra està assolint uns nivells d’internacionalització i d’afectació global de l’economia preocupants: el barril de Brent ha passat dels 70 dòlars d’abans del conflicte als 109,5 del 20 de març i dels menys de 30 € el MWh del 27 de febrer als 59,5 € del 20 de març.
Paral·lelament, el nombre de vaixells que transporten petroli o gas liquat per l’estret d’Ormuz ha davallat des dels més de 50 diaris d’abans de la guerra a zero. La paralització del trànsit d’hidrocarburs per Ormuz pot provocar algun problema menor en certs països europeus, però afecta especialment els països de l’Àsia Oriental i l’Índia que importen petroli i gas dels països de la península Aràbia i, sobretot, la Xina que consumeix entre el 80 i el 90% de les exportacions iranianes. Aquest, sens dubte, podria ser un dels objectius ocults de Trump, tallar el subministrament d’hidrocarburs a la Xina, primer amb l’atac a Veneçuela i ara a l’Iran. Potser pensa en un futur quid pro quo, ja que la Xina té les reserves més importants de terres rares.
En definitiva, la guerra està assolint uns nivells cada cop més perillosos i s’està jugant amb foc en una regió ja prou crítica: a l’est de l’Iran hi ha una guerra menor oberta entre l’Afganistan i el Pakistan, una potència nuclear, que, al seu torn té contínues tensions amb l’Índia, una altra potència nuclear, per la sobirania del Caixmir. Tensions que sovint donen lloc a enfrontaments i atemptats entre els dos països.
Els bombardeigs difícilment acabaran amb el règim dels aiatol·làs, però podrien ocasionar la implosió de l’Estat. I, com ha succeït a Somàlia, Líbia, l’Iraq i Síria, provocar l’aparició d’un nou estat fallit, el qual podria servir de base per la recuperació d’Al-Qaida o l’Estat Islàmic en les regions no xiïtes del país i, fins i tot, facilitar el sorgiment de grups terroristes xiïtes de projecció global.
Tot plegat, un perill pels estats veïns i per la UE. O, en un altre cop d’efecte, conseqüència del seu caràcter voluble i llunàtic, Trump ha passat d’amenaçar l’Iran amb destruir tota la seva infraestructura energètica si no desbloqueja Ormuz a anunciar una treva de cinc dies i l’inici de negociacions. Ras i curt, o el caos o un relat que permeti al president estatunidenc sortir ràpidament del cul-de-sac on s’ha deixat portar per Netanyahu.