El 12 de maig del 2024 es va confirmar el canvi de cicle en la política catalana: la victòria del PSC, folgada, se sumava a la incapacitat de l'independentisme per sumar una majoria absoluta a la qual havia estat abonat durant més d'una dècada. El triomf de Salvador Illa, al cap d'uns mesos, li permetria arribar a Palau de la mà d'ERC a canvi d'un nou finançament, encara pendent de ser validat pel Congrés dels Diputats. Perquè una de les dinàmiques que s'han instal·lat en la legislatura al Parlament és que sempre hi ha un ull posat a Madrid, com ha passat aquesta mateixa setmana amb el consorci d'inversions. El vot contrari de Junts retrata la mala relació permanent amb els republicans. 

On som, dos anys després de les últimes eleccions catalanes? Quines expectatives té Illa, sempre ben alineat amb els posicionaments de Pedro Sánchez en política estatal i internacional, ara que el món orbita al voltant de l'Estret d'Ormuz i l'impacte socieconòmic de la guerra a l'Iran? Com evoluciona Oriol Junqueras al capdavant d'ERC, en competència amb Junts però també com a soci principal del Govern? Què farà Carles Puigdemont quan la justícia li permeti -o no- tornar a Catalunya un cop validada definitivament l'amnistia? Quin moment travessa l'espanyolisme? Com afrontarà Aliança Catalana l'onada favorable que l'acompanya? Aquestes són totes les claus. 

PSC

Illa està còmode a Palau, perquè ningú li fa tremolar la cadira i no té cap tipus de majoria alternativa operativa, però no gaudeix de calma. La situació dels serveis públics -més vagues de mestres convocades de cara al final de curs, metges que continuen protestant- interfereix en la gestió del dia a dia, i de moment encara no ha pogut aprovar els pressupostos. Espera fer-ho abans de l'estiu, després d'haver retirat el primer projecte pel desacord amb ERC sobre l'IRPF. Si hi haguessin eleccions, tornaria a guanyar.

Junts

Puigdemont va quedar segon a les eleccions amb 35 escons, i ara veu com les enquestes retraten una caiguda que recull Aliança Catalana. El líder a l'exili continua a Waterloo, malgrat l'aprovació de la llei d'amnistia, i no està clar quan o com podrà tornar a Catalunya. A banda de marcar distàncies i de suggerir a Sánchez que convoqui eleccions, en els últims dos anys Junts ha intensificat un gir discursiu que ara passa per denunciar l'existència d'un "infern fiscal" en contra dels catalans. Les municipals seran claus per al partit. 

ERC

Després de les eleccions catalanes, amb la dimissió de Pere Aragonès i el mal resultat posterior a les europees, Junqueras va decidir deixar la presidència d'ERC. Un moviment pensat per tornar al càrrec en un congrés que, tot i guanyar-lo, va deixar ferides amb el sector liderat per Marta Rovira, encarregada de negociar la investidura d'Illa. El líder republicà té ara el timó de les converses amb el PSC, a qui va forçar a retirar els primers pressupostos de la legislatura perquè no hi havia garanties suficients per l'IRPF.

PP

Alejandro Fernández mai ha estat sant de la devoció d'Alberto Núñez Feijóo, però el gran resultat del 14-M li va concedir una pròrroga que ha aprofitat per consolidar-se al capdavant del PP a Catalunya. Els populars viuen un bon moment després de les penúries de la dècada anterior, i continuen competint amb Vox per liderar la dreta espanyolista al Parlament. Les expectatives de victòria a l'Estat alimenten aquestes bones perspectives, que també esperen concretar a les properes municipals, sobretot a Barcelona. 

Vox

L'extrema dreta, sota el lideratge d'Ignacio Garriga, no va recular fa dos anys i res fa pensar que hagi de recular ara. En tot el cicle electoral autonòmic, tot i algun creixement menor de l'esperat, han demostrat que són la crossa necessària per al PP, a qui influeixen a nivell de programa i de discurs. A Catalunya existeix un repartiment de papers amb Aliança Catalana: Vox se centra en l'àrea metropolitana, on ja va treure el nas a les municipals del 2023, mentre que el partit de Sílvia Orriols creix a la Catalunya interior. 

Comuns

La formació de Jéssica Albiach és l'aliada més fidel del Govern, i té especial incidència en les polítiques d'habitatge de l'executiu, prioritàries per a Illa i que han servit per enfadar Foment del Treball. Els Comuns van avalar els primers comptes d'Illa, i ara observen amb atenció la possibilitat que ERC i els socialistes desbloquegin un projecte que serviria per arribar, pràcticament, al final de la legislatura. En tota aquesta legislatura, la formació també ha vist que Sumar ha retrocedit, començant pel pas enrere de Yolanda Díaz. 

CUP

Els anticapitalistes, lluny de la incidència d'anteriors legislatures -quan feien de ròtula en les presidències de Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès- han perdut protagonisme. Tanmateix, han jugat un paper en polítiques d'habitatge, inclosos acords amb el Govern. Pel camí, això sí, han perdut la candidata a les eleccions, Laia Estrada. Davant la concatenació de mals resultats, que també inclouen els de les últimes municipals, van impulsar un procés de refundació que encara té camí per córrer. 

Aliança Catalana

La formació islamòfoba és una de les grans protagonistes de la legislatura. Illa hi confronta de manera habitual i, fent servir l'alcaldia de Ripoll -on el PSC ha viscut una crisi rellevant- com a motor, va afermant-se arreu del territori català. Entre els reptes que acumula Aliança hi ha la conformació de llistes municipals -de moment, a Barcelona s'han quedat sense candidat a l'alcaldia- i esquivar una crisi de creixement pròpia de qui puja com l'escuma, a tenor del que retraten les enquestes, també les del CEO.