"Profund és el pou del passat. No hauríem de qualificar-lo d'insondable?". Així arrenca aquesta meravella que enlluerna. És de Thomas Mann i la tetralogia de Josep i els seus germans, que tenim en català, editada per Comanegra, en traducció de Ramon Monton. 

Enlluerna veritablement aquesta obra del Premi Nobel del 1929 que ha rebut el premi de traducció del Pen català, i que es considera una obra mestra de l'autor de La muntanya màgica, La mort a Venècia o Els Buddenbrook, la decadència d'una família.

"Com més endins excavem, com més ens endinsem i temptegem a l'inframon del passat, més indesxifrables ens resulten els orígens de la humanitat, de la seva història, de la seva civilització, i més retrocedeixen una vegada i una altra i cada cop més enllà en l'abisme sense fons davant del nostre escandall, per molt que en descabdellem la corda fins a distàncies temporals inaudites."

La primavera del 1925, ara fa un segle, Thomas Mann va fer un viatge per la Mediterrània, per Egipte, per Gaza i en va tornar amb aquest gran projecte que va escriure durant 20 anys. Una obra colossal, que es gaudeix com poques, una lectura plaent que avança entre passatges que ens ressonen d'allò que s'ensenyava com a història sagrada, tocat d'humor, de reflexió filosòfica, històrica, psicològica, picaresca, èpica, una torrentada de la imaginació, que fa de la narració "conjur del mite perquè es desenvolupi en el moment present".

Mann balla entre Goethe, i Tolstoi. Goethe ja havia volgut escriure la història del Josep bíblic, el fill predilecte de Jacob, i únic alfabetitzat dels fills d'Israel, que trobava que era massa curta per ser tan bella; i Tolstoi, de qui Thomas Mann tenia el seu Què és l'art?  com un dels seus llibre preferits, la trobava tan bella justament per ser tan curta.

Thomas Mann es capbussa en aquesta recorregut vital de Josep, en la tírria que li tenen els seus germans per ser el preferit del seu pare Jacob. En com s'ho fa per superar el dol per la seva suposada mort, en com era la vida en la Gaza d'aquell temps, en  explicar-nos el fet que el faraó convertís Josep en el segon home més poderós d’Egipte després que interpretés correctament el famós somni de les vaques grasses i les vaques magres.

En narrar-nos una de les històries d'amor més absorbents mai presenciada: "Vine al llit amb mi” la frase que va pronunciar l'esposa de Putifar, que va perdre el cap per ell "Quina lògica més confusa i exuberant la de l'amor!"

Goethe va fracassar en l'intent, i això va estimular Mann, que va escriure aquesta història repartida en quatre volums i més de 2000 pàgines entre el 1926 i el 1943, i que va ser una autèntica bufetada al nazisme. El règim de Hitler que en va prohibir l'edició i les ressenyes, trobava que Mann havia esdevingut un profeta estèril, que feia el joc als jueus. El van difamar tant com van poder, i li deien que era un "mort en vida per a Alemanya". 

Per contra Mann a l'exili, on va escriure les dues últimes parts d'aquesta obra, a Suïssa, als EUA, va rebre totes les lloances possibles que situaven la traducció a l'anglès de Josep i els seus germans com un fet històric, un fenomen. El crític del New Yorker Clifton Fadiman la va considerar la millor obra del segle XX, i agraïa als editors nord-americans l'esforç de publicar-la, com nosaltres ho hem de fer ara  tant a Comanegra, com a Ramon Monton que ho hagin fet amb la versió catalana. Quin goig!

Ramon Monton a la nota que fa al quart volum de l'obra confessa que com l'autor ha hagut de vèncer "el pànic físic" a l'hora d'endinsar-se en aquesta immensitat literària. Una tasca gairebé impossible en la que ell ha brillat i n'ha sortit, tot i l'esforç, amb salut segura ( que és com es diu la seva doctora segons que va explicar la Nit de les Lletres Catalanes).

Monton s'ha divertit treballant, traduint: profunditat, ambivalència, elegància d'estil, frases llargues, recerca rigorosa de la precisió, exuberància barroca, farsa, humor negre. Hem tingut tres anys al traductor enmig d'aquestes batalles lingüístiques, i perdent el món de vista entre Canaan, Egipte, Ur, Putifar, Usiris, Raquel, Samael, Sodoma i Gomorra. Però sobretot Monton vol i demana que aquest esforç i feinada que ha fet ell, es rebi de manera plàcida, útil, que el lector gaudeixi, vagi fent, vagi tastant, aquesta novel·la de novel·les.

I encara hi ha aquesta reflexió de Mann que destaquen els editors, i que va molt bé per saber on som en temps de TikToks i biblioteques enfrontades: "La creença que algú no és ningú més que ell mateix, no és una simple suposició al servei de l'ordre i la comoditat que ignora deliberadament tots els ponts que comuniquen la consciència individual amb la col·lectiva?".