El nombre d’artistes capaços d’omplir l’Estadi Olímpic s’ha multiplicat i queden molt enrere els temps que aquesta fita semblava només a l’abast d’un nucli petit i repetitiu d’artistes: U2, Bruce, Stones, AC/DC, Madonna. Ara, cada temporada, assalten l’escenari noves onades de debutants: el 2025, Blackpink, Kendrick Lamar, Post Malone, Aitana i Lola Índigo, i enguany ens esperen les estrenes olímpiques de Bad Bunny (per duplicat), Don Omar, el festival de k-pop "Music Bank" i Oques Grasses (quatre nits), a banda d’un únic repetidor, The Weeknd, que ja s’hi va presentar fa només tres anys. Entremig d’aquest esclat de l’star system de nova planta, un nom que sembla venir d’una altra era, la societat coneguda com El Último de la Fila.
M’he trobat en els darrers temps amb persones molt més joves que jo que amb prou feines s’han assabentat ara de qui són els "últimos", tot just veient els cartells anunciadors dels concerts. Aquesta mena de situacions passen sovint avui en dia. Ja fa un temps que a Billie Eilish se li va escapar reconèixer que no sabia qui era Paul McCartney. Quan una cosa així passa, és fàcil que a l’adult li esclati el cap, que proclami la decadència de la civilització occidental i que assenyali el jovent actual com una colla de dropos, frívols i ignorants.
Però mirem de situar-nos. Pel que fa a El Último de la Fila, parlem d’un grup que es va crear fa més de quaranta anys i que es va dissoldre en fa exactament trenta. Si hem de ser justos, hauríem de veure quins nois de l’any 1986 haurien estat capaços de respondre afirmativament a la pregunta de si sabien qui era Emili Vendrell, Jorge Sepúlveda o Juanito Valderrama, cantants populars a la Catalunya i l’Espanya dels anys quaranta. Perquè l’espai temporal és aquest, quatre dècades, encara que causi cert vertigen als qui les hem viscudes. Es possible que vinguem d’un llarg cicle de cultura pop on no ens ha importat continuar escoltant els Beatles encara que les seves cançons fossin anteriors al nostre naixement, però les terres són en moviment i ara hi ha símptomes de trencadissa generacional i d’acceleració, i els anys vuitanta i noranta queden molt i molt lluny.
La qual cosa no impedeix que Manolo García i Quimi Portet omplin ara dos cops l’Estadi Olímpic, aquest diumenge i dijous vinent. Amb cançons com ara Insurrección, Aviones plateados o Como un burro amarrado en la puerta del baile (amb la seva cita catalanesca, aquell “que soc de Barcelona i em moro de calor”), El Último de la Fila va causar un impacte profund en el seu moment, una estela d’adhesió àmplia i llarga, que arriba al present perquè molts pares l’han encomanat als seus fills i potser també als nets, tot multiplicant-ne la base social.
Però la memòria col·lectiva no actua amb caràcter indefinit, es regenera cíclicament i hem de procurar fer un esforç i no veure com un presagi de la fi del món cada cop que un vailet faci cara d’estranyesa quan li esmentem Pau Riba o Nacha Pop. També arribarà un dia en què el jovent no sàpiga qui és Bad Bunny, i la pregunta és si cal que transcorrin quaranta anys perquè això passi o potser alguns menys, un interrogant que em veig incapaç de respondre.