El primer que convindria fer amb el burca i els seus succedanis, sigui dit únicament en termes de desideràtum, seria rebutjar-los socialment. És a dir, que la societat occidental i els seus representants ho entenguessin com una anormalitat, com quelcom susceptible de ser mirat amb ulls obertament crítics. De moment —de moment!—, només rebutjar-los, que ningú no verbalitzi pas encara el verb "prohibir", no fos cosa que prenguéssim mal. Però és oportú demanar-se per quins motius. A saber, en quin principi, valor o dret estaria fonamentat el rebuig. Bàsicament, en tres raons, una d’accessòria, o secundària, si es vol dir així, i dues de principals. Per aquest ordre: l’estètica, el constrenyiment de les relacions humanes i, finalment, la llibertat/dignitat de la dona. 

Primer de tot, la raó accessòria. El fonament del rebuig el trobaríem en la pura estètica: el burca és lleig sense matisos i, per afegitó, provoca desgrat o, més aviat, por (també sense matisos). Les ments benpensants pot ser que ja s’hagin esvalotat irades en llegir la paraula "estètica", que, en el seu particular univers, seria un concepte de caire elitista i de rel eminentment subjectiva, en tant que allò que per alguns és agradable de veure a d’altres els produeix aversió (i al revés). No és ben bé així (amb perdó). Fa estona que es va convenir que els cànons de l’art, que és com dir de la bellesa, eren objectius. És a dir, que, amb una base cultural mínimament conreada, es distingia "objectivament" la bellesa de la lletjor (sempre, això no obstant, amb un marge ampli per a la discrecionalitat). Tanmateix, la lletjor del burca —i aquí ve la precisió clau— és, sobretot, encara que no exclusivament, una lletjor moral perquè al davant seu és legítim interrogar-se sobre què fa que una dona s’hagi d’amagar als ulls dels altres quan surt de casa seva. I, moralment, no hi ha cap resposta acceptable. Cap ni una.

Com a primera raó principal esmentaríem el caràcter profundament antisocial del burca, perquè castra i confina, més que limita, les relacions interpersonals. Els humans, no resultava que havíem de ser sociables? No se suposava que ens havíem de relacionar i havíem de compartir estones i vivències? Doncs no, amb el burca erigit en frontera inabordable, no va ben bé així. Perquè, qui gosaria mai de la vida atansar-se, amb les millors intencions del món, a una dona tapada de cap a peus amb un drap negre que només deixa al descobert, i amb prou feines, la franja dels ulls, això si no esdevé que els ulls només hi són al darrere d’una estreta gelosia enreixada? Qui gosaria demanar-li pel seu benestar o per la salut del seu fill, condeixeble del teu a la mateixa escola? La situació és impossible de gestionar. A més a més, la comprometríem al davant dels seus i, per paga, ens posaríem en risc. Al cap i a la fi, acceptem la realitat. El burca és un element altament efectiu —altament efectiu— per als objectius següents: a) impedir que les dones que el fan servir es relacionin amb tothom, però especialment amb les persones que pertanyen a un grup cultural divers del seu, i b) aconseguir que operi com una mena de frontera intercultural. 

Ha estat força difícil que el món occidental es posés d’acord sobre el significat atribuïble al burca per a una dona que viu aquí. Entre dos grans corrents es mou el debat, que, més aviat, camina en cercle. N’hi ha que sostenen —incomprensiblement, una part sensible del feminisme hi combrega— que constitueix un exercici de llibertat individual, un fet cultural/religiós, i que cadascuna faci el que vulgui amb les seves vestes i etcètera. N’hi ha que creuen, ben al contrari, que afecta, precisament, la llibertat i la dignitat de la dona, en tant que dona. Més aviat, l’enteniment racional i contextual del fenomen ens du a ben creure que la llibertat de decidir és una gran quimera, perquè l’hàbit ha estat dut de regions del món on la dona està privada de drets, que allà on es traslladen s’acostumen a reconèixer sense cap qüestionament. En efecte, drets tan elementals com la igualtat i, més en concret, l’escolarització més enllà de la pubertat, estudiar una carrera universitària, anar al metge o sortir al carrer tota sola, les dones els tenen privats on el burca fa part de la quotidianitat, almenys d’una certa quotidianitat. 

La llibertat més bàsica i la dignitat de la dona, aquí rau el nucli de la polèmica. Tornem a parlar de la dignitat —un dret humà i, alhora, el fonament de tots els altres drets— per precisar que és indigne i afecta la natura humana que algú s’hagi d’amagar de la mirada dels altres. Els rostres mostren complaences, desgrats, alegries, penes, frustracions, dolor, joies..., i tota la llarga llista d’emocions que l’ésser humà és capaç de manifestar. Què expressa el rostre invisible d’una dona que no sigui la submissió als dictats dels homes i a uns costums que la degraden? Què expressa que no sigui un tractament pejoratiu de la seva condició de dona? Què expressa que no sigui una discriminació manifesta? La pregunta, finalment, és si les societats occidentals han de mirar amb complaença antropològica aquesta pràctica atàvica —entre anòmala i aberrant— o, més aviat, han de reaccionar per evitar-la. La llibertat i la dignitat de la dona, heu-les aquí.