Si Ripoll ressona és perquè a Catalunya fa anys que vam desertar els temes espinosos: el catalanisme (que de moment sempre ha portat la veu cantant del país) i la seva voluntat de convèncer els no independentistes de les bondats de l'estat propi, sumat a què el sector que semblava més fàcil de convèncer eren els votants de Podem-Iniciativa, va fer que abandonéssim tots els temes que els podien fer enfadar i evitéssim l'avorrida planificació de les estructures de l'estat del benestar perquè ploguessin piruletes. Calia no tocar temes complicats i espinosos que es poguessin convertir en acusacions falses de racisme contra aquell catalanisme càndid del qual vam participar tots (i quan dic tots és tots), i vam anar amagant temes sota de la catifa, sent el de la immigració el que més bony feia al mig del menjador. De fet, no només vam amagar i evitar el tema, sinó que imitant allò que ens feien a nosaltres, el vam fer servir d'arma llancívola contra tothom qui posés en dubte el procés d'independència, fent malabarismes per connectar temes i així poder disparar cancel·lacions. Jo mateix recordo fer-ho ben bé fins al 2018: una petita insinuació enemiga sobre qualsevol tema d'immigració em servia per disparar a matar i embetumar l'estelada de lluentor i candidesa.
Amb el procés rebentat i Catalunya vivint una revolució demogràfica protagonitzada per les arribades, hem completat els vuit milions de persones molt abans que qualsevol projecció mandrosa de l’Idescat. El bony de sota la catifa s’ha fet tan gran que comença a ser la centralitat del menjador, per això des de Ripoll només ha fet falta anomenar-lo perquè l’invent els agafi volada i hi puguin incloure les seves dèries personals, atacant comunitats pel broc gros, talment com si tots els alemanys haguessin de ser nazis. Diguem-ho clar: ha estat una irresponsabilitat, especialment de l’esquerra, obviar la gestió de la immigració i convertir-la en un tema tabú emprat per fer virtue signaling. Si alguna cosa ha de ser sagrada per l’esquerra transformadora i amb vocació de govern és la idea de l’estat del benestar, el respecte per la gestió d’aquest i la seva administració, que no s’aguanta sobre lemes, sinó sobre polítiques concretes que transformen la realitat. Sense una concepció sagrada de la importància de l’Estat i de la seva arquitectura és impossible proveir bons serveis públics, combatre injustícies, redistribuir riquesa o protegir el medi ambient. I l’esquerra s’ha autoprohibit pensar el fet migratori des de la profunditat logística i legal, i s’ha autoimposat un discurs de bonhomia estètica anticancel·lacions… que és un frau.
A Catalunya podríem acollir molta gent i donar-li una bona vida, però no tenim cap sistema a lloc per regular els fluxos migratoris, per evitar creixements en zones que sabem que hi haurà misèria, per esponjar els nouvinguts arreu del territori i permetre’ls ser part del país i no una alteritat paral·lela que a uns els va bé per fer una pancarta abans del tortell del diumenge, i als altres perquè voldrien que ja fóssim nou milions per tenir encara més mà d’obra barata. L’esquerra no pot negligir l’arquitectura administrativa que permet que la socialdemocràcia catalana i europea funcioni i pugui ser exemple arreu del món, com defensava l'expresident Pasqual Maragall o fins i tot l'exvicepresident del Govern Carod-Rovira. Pensar en la gestió responsable i justa de la immigració porta a preguntes incòmodes que Ripoll ens fa urgents. Per exemple, quines són les nacionalitats que haurien de tenir prioritat per obtenir un visat? Jo ho tinc molt clar i no estic descobrint Amèrica: els països on hi ha conflictes armats haurien de tenir prioritat, és a dir, els refugiats de guerra, i després, els refugiats econòmics dels països més pobres. I sí, efectivament, això vol dir establir mecanismes incòmodes que et portin a contribuir a la justícia social mundial amb plans concrets de rebuda, acomodació i limitacions fets a mida per a cada nacionalitat.
Ara mateix no estem acollint a qui pitjor ho passa, sinó majoritàriament a qui té més facilitat per arribar a l'aeroport del Prat, i cal tenir-ho clar: no fer-se les preguntes incòmodes no fa desaparèixer les injustícies, sinó que les converteix en més arbitràries. Els migrants que aterren al Prat en cerca d'una nova vida a Catalunya generen el següent top 10 de nacionalitats: la marroquina, la romanesa, la italiana, la xinesa, la pakistanesa, la colombiana, l'hondurenya, la francesa, la veneçolana i la peruana. Doncs bé, cap d'aquests països tenen una guerra en marxa (alguns països com la Xina, Pakistan o Hondures sí que tenen zones de conflicte puntuals que podrien generar refugiats urgents) i si agafem l'índex de desenvolupament humà d'aquests països, veiem com a cap d'ells hi ha fam i alguns són els líders de la seva zona. Estem deixant que la globalització i el lliure mercat decideixin a qui ajudem, talment com qui fa un bizum a un número a l'atzar.
L'esquerra catalana ha renunciat a la incomoditat d'haver de decidir quina és la millor manera de contribuir al món, i ho ha fet amb el beneplàcit d'un teixit empresarial assedegat de mà d'obra barata que tant li fot d'on vingui la gent perquè allò que importa és que la bossa soni. No acollim, acumulem i quedem bé perquè no tenim mecanismes de control ni volem negociar aquests temes amb el govern espanyol. Si volguéssim acollir per contribuir a la justícia social mundial, donaríem prioritat a kurds, ucraïnesos, palestins, armenis, somalis, iemenites, congolesos, birmans, sirians, etc. I no només la setmana que comença el conflicte de moda, sinó permanentment i prenent totes les precaucions de seguretat pertinents i sense manies. Un cop haguéssim ajudat tothom qui pateix una guerra, hauríem de començar a mirar quins països tenen fam, i donar-los prioritat per expedir visats. Brindant a totes les arribades plans d'acollida, i havent decidit el ritme de creixement adequat per poder-los donar un bon nivell de vida tant a ells com a nosaltres, tot mitjançant una socialdemocràcia que no funciona per art de màgia sinó perquè surten els números per a tothom.
Incòmode, oi? Doncs com més trigui la centralitat política a enterrar la por a la cancel·lació, com més trigui a tocar temes que l'esquerra tota la vida havia tocat perquè era la primera interessada en perimetrar la pobresa perquè l'estat del benestar proveís sense disfuncions, més possibilitats hi haurà que els migrants del nostre país acabin patint persecucions i generalitzacions intolerables, continuï la festa de la zonificació i això sigui can pixa. Armem-nos de valor, aturem cancel·lacions gratuïtes i tinguem converses de realpolitik que ens permetin ser un actor mundial madur i amb responsabilitat cap als països més desafavorits. Al pròxim article, dretes i immigració.
Amb el procés rebentat i Catalunya vivint una revolució demogràfica protagonitzada per les arribades, hem completat els vuit milions de persones molt abans que qualsevol projecció mandrosa de l’Idescat. El bony de sota la catifa s’ha fet tan gran que comença a ser la centralitat del menjador, per això des de Ripoll només ha fet falta anomenar-lo perquè l’invent els agafi volada i hi puguin incloure les seves dèries personals, atacant comunitats pel broc gros, talment com si tots els alemanys haguessin de ser nazis. Diguem-ho clar: ha estat una irresponsabilitat, especialment de l’esquerra, obviar la gestió de la immigració i convertir-la en un tema tabú emprat per fer virtue signaling. Si alguna cosa ha de ser sagrada per l’esquerra transformadora i amb vocació de govern és la idea de l’estat del benestar, el respecte per la gestió d’aquest i la seva administració, que no s’aguanta sobre lemes, sinó sobre polítiques concretes que transformen la realitat. Sense una concepció sagrada de la importància de l’Estat i de la seva arquitectura és impossible proveir bons serveis públics, combatre injustícies, redistribuir riquesa o protegir el medi ambient. I l’esquerra s’ha autoprohibit pensar el fet migratori des de la profunditat logística i legal, i s’ha autoimposat un discurs de bonhomia estètica anticancel·lacions… que és un frau.
A Catalunya podríem acollir molta gent i donar-li una bona vida, però no tenim cap sistema a lloc per regular els fluxos migratoris, per evitar creixements en zones que sabem que hi haurà misèria, per esponjar els nouvinguts arreu del territori i permetre’ls ser part del país i no una alteritat paral·lela que a uns els va bé per fer una pancarta abans del tortell del diumenge, i als altres perquè voldrien que ja fóssim nou milions per tenir encara més mà d’obra barata. L’esquerra no pot negligir l’arquitectura administrativa que permet que la socialdemocràcia catalana i europea funcioni i pugui ser exemple arreu del món, com defensava l'expresident Pasqual Maragall o fins i tot l'exvicepresident del Govern Carod-Rovira. Pensar en la gestió responsable i justa de la immigració porta a preguntes incòmodes que Ripoll ens fa urgents. Per exemple, quines són les nacionalitats que haurien de tenir prioritat per obtenir un visat? Jo ho tinc molt clar i no estic descobrint Amèrica: els països on hi ha conflictes armats haurien de tenir prioritat, és a dir, els refugiats de guerra, i després, els refugiats econòmics dels països més pobres. I sí, efectivament, això vol dir establir mecanismes incòmodes que et portin a contribuir a la justícia social mundial amb plans concrets de rebuda, acomodació i limitacions fets a mida per a cada nacionalitat.
Ara mateix no estem acollint a qui pitjor ho passa, sinó majoritàriament a qui té més facilitat per arribar a l'aeroport del Prat, i cal tenir-ho clar: no fer-se les preguntes incòmodes no fa desaparèixer les injustícies, sinó que les converteix en més arbitràries. Els migrants que aterren al Prat en cerca d'una nova vida a Catalunya generen el següent top 10 de nacionalitats: la marroquina, la romanesa, la italiana, la xinesa, la pakistanesa, la colombiana, l'hondurenya, la francesa, la veneçolana i la peruana. Doncs bé, cap d'aquests països tenen una guerra en marxa (alguns països com la Xina, Pakistan o Hondures sí que tenen zones de conflicte puntuals que podrien generar refugiats urgents) i si agafem l'índex de desenvolupament humà d'aquests països, veiem com a cap d'ells hi ha fam i alguns són els líders de la seva zona. Estem deixant que la globalització i el lliure mercat decideixin a qui ajudem, talment com qui fa un bizum a un número a l'atzar.
L'esquerra catalana ha renunciat a la incomoditat d'haver de decidir quina és la millor manera de contribuir al món, i ho ha fet amb el beneplàcit d'un teixit empresarial assedegat de mà d'obra barata que tant li fot d'on vingui la gent perquè allò que importa és que la bossa soni. No acollim, acumulem i quedem bé perquè no tenim mecanismes de control ni volem negociar aquests temes amb el govern espanyol. Si volguéssim acollir per contribuir a la justícia social mundial, donaríem prioritat a kurds, ucraïnesos, palestins, armenis, somalis, iemenites, congolesos, birmans, sirians, etc. I no només la setmana que comença el conflicte de moda, sinó permanentment i prenent totes les precaucions de seguretat pertinents i sense manies. Un cop haguéssim ajudat tothom qui pateix una guerra, hauríem de començar a mirar quins països tenen fam, i donar-los prioritat per expedir visats. Brindant a totes les arribades plans d'acollida, i havent decidit el ritme de creixement adequat per poder-los donar un bon nivell de vida tant a ells com a nosaltres, tot mitjançant una socialdemocràcia que no funciona per art de màgia sinó perquè surten els números per a tothom.
Incòmode, oi? Doncs com més trigui la centralitat política a enterrar la por a la cancel·lació, com més trigui a tocar temes que l'esquerra tota la vida havia tocat perquè era la primera interessada en perimetrar la pobresa perquè l'estat del benestar proveís sense disfuncions, més possibilitats hi haurà que els migrants del nostre país acabin patint persecucions i generalitzacions intolerables, continuï la festa de la zonificació i això sigui can pixa. Armem-nos de valor, aturem cancel·lacions gratuïtes i tinguem converses de realpolitik que ens permetin ser un actor mundial madur i amb responsabilitat cap als països més desafavorits. Al pròxim article, dretes i immigració.