I sumes que resten: determinades veus llauren per introduir la idea d’una suma d’esquerres a Catalunya, vistos els resultats de les eleccions generals. Aquesta suma estaria liderada pels Comuns, malgrat que no tenen resultats promisoris en les eleccions catalanes. Això, no sé si se n’adonen, trencaria la unitat sobiranista de JxS. Aquesta és la clau. Faria impossible el procés, a canvi de posar en marxa una altra cosa, sense gaire futur immediat. Seria tornar enrere.

Si mirem els resultats espanyols, veiem que la principal aposta dels Comuns –el referèndum acordat i el govern de canvi- se n’ha anat per la claveguera (mai més ben dit), i n’hi ha per estona. Per tant, aquesta gent no tenen en realitat un projecte trencador que oferir. Malgrat això, volen el lideratge.

Si existeix la lògica d’una confluència, i crec que sí que hi és, els Comuns haurien de posar el seu potencial al servei del projecte sobiranista de JxS, sumant-hi vots i intencions mentre es pugui anar junts. És una mica el que diu Xavier Domènech quan explica que la clau està en el procés constituent. No del tot igual: el cas és que l’independentisme és l’única ruptura avui activa a l’Espanya i a Catalunya. Si de debò volen canviar el món, aquest és el camí, malgrat que arribat el moment s’adscriguin a la fraternitat espanyola.

Els Comuns, si fossin sincers –individualment crec que ho són-, si no fossin tan espanyols, haurien de fer pinya amb l’independentisme, liderats per l’independentisme. Raimundo Viejo ja ha dit que de cap manera assumirà aquesta estratègia. No es tracta d’estratègia, home: es tracta de ganes. De fer les coses de debò, de no pablejar tant. Podemos no és el melic del món, no és la panacea, no és la clau que obre tots els panys.

Doncs serà impossible: hi ha persones que no ho permetran mai, i seuen al Parlament sota les sigles de CSQP; hi ha prejudicis irreductibles, hi ha un mal mapa de situació, i hi ha ambició desmesurada darrera dels lideratges personals. Tot el que no hauria de ser la nova política transformadora.