Des que el 23 de juny de 2016 el poble anglès va arrossegar la Gran Bretanya cap al Brexit, una part rellevant de la intel·lectualitat anglosaxona va començar a qüestionar el futur de la democràcia com a sistema polític. La victòria de Trump a les presidencials nord-americanes, va afegir dramatisme al debat.

D'aquí neix tot el debat sobre les fake news (que sempre havien existit), els intents de manipular l'electorat (més probables i efectives pel mateix Estat que per un tercer) i un cert menyspreu de certes elits cap a la gent que vota malament, focalitzat en el mal que suposadament provoquen les xarxes socials. Visitar una llibreria anglosaxona és avui entrar en una obsessió col·lectiva per la mort de la democràcia i les condicions que van motivar l'auge del feixisme.

És cert que existeix una fragmentació política creixent, però fa la sensació que a molts no els importa si la democràcia dóna resposta als problemes i reclamacions concretes de la gent concreta, sinó si el sistema dóna el resultat que ells volen.

Per les hores de televisió i les tones de tinta que hi dediquen, sembla que a molts els preocupa més el Brexit que no pas que la Xina tingui camps de concentració amb 1 milió d'uigurs, o que estigui exportant la seva tecnologia de reconeixement facial a mig món. El vertader autoritarisme s'estén, mentre l'elit del món anglosaxó fa tres anys que juga a qüestionar el sistema democràtic. Hi ajuda clar que Trump sigui un President a qui importen més les tarifes que els drets humans, però tampoc és excusa.

A més, els motius que estan portant a una degradació general de la idea democràtica al món (la concentració de poder polític i econòmic en mans de cada cop menys mans), quasi mai són adreçats. Tampoc la reacció de les elits neocolonials a l'Amèrica Central i del Sud, que s'incrementaran conforme els pobles indígenes s'empoderin a través de les urnes i les xarxes socials.

Com a català, fa riure tot el debat. A Catalunya la democràcia fa dies que és un zombi que camina, però del que només en queda el mètode electoral.

Com sinó entendre que faci quinze anys que les demandes polítiques del 80% de la població siguin sistemàticament menyspreades malgrat canalitzar-se amb majories parlamentàries? Podria una democràcia tolerar que faci dos anys que tenim presos polítics i exiliats? O que un nombre cada cop major de lleis del Parlament de Catalunya siguin declarades inconstitucionals? O que els jutges del Tribunal Suprem i Constitucional s'atreveixin a opinar sobre què es pot opinar o a qui es pot votar al Parlament de Catalunya? Si ni tan sols podem fer complir la norma per prohibir les pilotes de goma en el mateix territori!

Una terra que veu com li trepitgen les lleis de forma sistemàtica, es jutgen i s'empresonen els seus líders polítics i socials i es menyspreen les seves reclamacions malgrat tenir majories parlamentàries sòlides (Estatut, concert econòmic, consultes, referèndum...), no viu en democràcia. Almenys no en un sentit ple del terme.

En aquest sentit, agradin o no, la victòria de Boris Johnson i la imminent aplicació del Brexit són una notícia positiva per a la democràcia. Demostren que el sistema permet fer canvis si així ho vol la població, per estructurals que aquests siguin. Preferiria la Gran Bretanya liderant la UE cap a un model més obert i democràtic, però espero que almenys aquest xoc signifiqui una sacsejada que faci espavilar la UE. Brussel·les té un excés de confiança en què la tecnocràcia és un model més adequat que la democràcia per fer avançar el projecte europeu, i un èxit de l'Anglaterra post-Brexit podria donar un disgust a més d'un.

El mateix val per la Gran Bretanya post-Brexit. El centralisme de Londres està a l'arrel del vot de protesta de tota l'Anglaterra interior, canalitzat contra la UE. Però el Brexit no servirà de res si Boris Johnson no emprèn una radical descentralització política i econòmica del país. El nou referèndum escocès serà també una prova de foc per a la democràcia britànica, que té una nova oportunitat per demostrar al món perquè se la considera la més antiga i avançada del món.

Calen menys "experts" i més descentralització, més respecte pels mandats democràtics i més protecció dels drets humans. La lluita per l'hegemonia ideològica global ja ha començat, i si Europa i els Estats Units no es posen les piles i deixen d'insultar els mateixos ciutadans, el model tecno-autoritari xinès té possibilitats d'imposar-se. A Catalunya la democràcia només es recuperarà amb un Estat independent que la defensi, mentrestant viurem en el "walking dead" autonòmic del qual només començarem a sortir quan admetem la realitat.