"Els aldarulls són el llenguatge de la gent no escoltada". Aquesta idea que Martin Luther King expressava l'any 1966 ha estat molt recordada aquests dies. Les mobilitzacions socials sorgides als Estats Units d'Àmèrica per respondre a la mort de George Floyd en ser detingut per la policia de Minneapolis ha generat un nou episodi d'un moviment social que els darrers anys s'ha presentat sota el lema Black Lives Matter. Però és un moviment que ve de lluny, que connecta amb el moviment pels drets civils que durant la dècada dels seixanta va aconseguir canviar les lleis que establien la segregació racial en aquell país.

Noms com el de Martin Luther King, Malcom X o Rosa Parks són ben coneguts a casa nostra. Però hauríem d'anar més enllà. Aquestes mobilitzacions també les hauríem de connectar amb el moviment per l'abolició de l'esclavitud durant els segles XIX i XX. El confinament va afectar l'estrena d'una pel·lícula dedicada a Harriet Tubman, una de les figures més recordades d'aquell moviment.

Aquestes mobilitzacions s'han estès ràpidament per diferents indrets del planeta, han pres força perquè formen part d'una mobilització que malauradament està molt viva per tot allò que passa avui i per allò que va passar ahir i no s'ha afrontat als Estats Units i a molts altres països. També perquè res fa pensar que demà passaran coses diferents si no s'actua. La connexió amb la història d'aquesta mobilització s'ha vist aquests dies de manera molt clara en els episodis de destrucció d'estàtues.

Algunes han estat enderrocades, altres tirades a mar, alguna decapitada... I en altres casos alguna administració ha reaccionat ràpidament per treure'n. També hem viscut casos de protecció d'estàtues i aldarulls al seu voltant. La història i la memòria com a lluita del present. No és una novetat. Però ha estat un episodi molt rellevant per la quantitat de casos i la diversitat d'indrets on han succeït. 

Aquesta voluntat de qüestionar la història apresa, la memòria oficial, no s'ha quedat en les estàtues. Ha arribat fins al cinema quan HBO ha anunciat que retirava temporalment del seu catàleg la pel·lícula Allò que el vent s'endugué amb voluntat de tornar-la a incorporar amb algun text contextualitzador del seu racisme. Aquestes accions mobilitzadores i les respostes com la d'HBO no han trigat a generar crítiques. Dani Gascón, director de Letras Libres, en un article a El País titulat La nueva censura es la vieja censura escriu: "Asociamos la censura a fuerzas conservadoras, pero, si la censura se hace siempre en nombre de las buenas intenciones, tampoco es nuevo que se justifique con ideas de izquierda".

Enric Juliana, periodista a La Vanguardia, en un tuit diu: “Estatuas de Colón derribadas, el monumento a Churchill protegido en Londres, Lo que el viento se llevó en cuarentena... Una ola de estupidez recorre el mundo, sí. Tiempos bárbaros. Esa ola se aceleró el día que Calígula accedió a la presidencia de los Estados Unidos". Gent diversa ha defensat aquestes idees i arguments aquests dies. 

Potser convindria intentar aclarir conceptes. No sembla que en cap cas s'hagi plantejat des de la mobilització social o des d'HBO censurar res. Hem assistit a actes, que algú podria qualificar de vandàlics, per denunciar que la memòria dominant a les nostres societats, la memòria oficial, que es fa present en les estàtues no s'ha preocupat d'altres memòries. Podem no compartir les maneres de fer-ho, però no ens hauria de passar per alt la causa, la denúncia, l'assumpte que cal debatre i buscar com tractar. 

A les nostres societats hi ha moltes memòries. Els processos de construcció d'allò que volem recordar, que volem compartir, que volem que pervisqui, són diversos i plurals. Hi ha memòries que no estan als nostres carrers, a les nostres places, als nostres museus, a les nostres escoles, a les nostres universitats... Hi ha memòries que han estat menystingudes al llarg dels segles i ho continuen estant ara. Memòries que sempre hi són, però que no són ateses, que són invisibilitzades, que fins i tot són estigmatitzades o criminalitzades.

On és la memòria del patiment provocat per l'esclavitud? On és la memòria del moviment per l'abolició de l'esclavitud? On és la memòria del patiment provocat pel racisme, pel patriarcat, per tota dominació? On és la memòria de qui ha actuat per acabar amb aquests patiments?  

Les nostres societats són cada cop més diverses i plurals pel que fa als seus orígens, identitats, memòries... Les  memòries menystingudes s'han volgut fer sentir sempre. Ara  un cop més. Una societat que es vol democràtica hauria de ser conscient d'aquestes opressions, d'aquestes discriminacions, d'aquestes desigualtats, i buscar les maneres de posar-hi remei. Aquestes maneres no han de significar enderrocar estàtues, tirar-les a mar, o decapitar-les. Aquestes maneres tampoc han de significar practicar censures. Però l'objectiu hauria de ser clar i compartit: Les memòries menystingudes, silenciades, estigmatitzades, criminalitzades, han de deixar de ser-ho. Per aconseguir-ho hi ha d'haver voluntat demostrada, els debats necessaris i pràctiques concretes. 

Un cas que ens queda molt a prop i que ens hauria de servir per pensar i buscar respostes és el de l'estàtua d'Antonio Lòpez a Barcelona. Va ser enderrocada i decapitada el 1936, va tornar en un altre format, i va ser retirada el 2018 per l'Ajuntament en un procés encara obert. Un exemple una mica més llunyà ens pot portar a Brussel·les, on fa uns mesos es va inaugurar l'Africa Museum en un procés per enfrontar-se al colonialisme belga. Aquests dies també hem vist el rei Leopold II pintat de vermell.

Les memòries oficials tenen estàtues, les menystingudes tenen aldarulls. Quan les memòries menystingudes tinguin les seves estàtues potser les coses seran diferents. Quan les diferents memòries i la història s'expliquin d'altres maneres potser les coses seran diferents. Hem de poder obrir processos que ens permetin entendre i explicar per què hi ha aquestes desigualtats, discriminacions, entre memòries. Processos que ajudin a entendre i explicar com s'escriu la història. Alguns ja s'han obert perquè les reivindicacions venen de lluny, cal aprofundir-hi.

Ens hem d'adonar que això no afecta les memòries només, parteix de les identitats. Quines són les identitats reconegudes i valorades i quines no. Aquesta pandèmia ha portat a una revalorització de sectors professionals (cures, neteja, alimentació, transport, periodisme...) molt maltractats i precaritzats. Quant durarà? Quins canvis efectius es concretaran més enllà de paraules i discursos? Ahir era notícia un cop més la vinculació entre Felipe González i els GAL, quina presència tenen aquestes memòries a la nostra societat? Què apareix en el monument que és la selectivitat, les proves d'accés a la universitat? Encara mai ha entrat una pensadora en el temari de Filosofia...

Les estàtues, com les lleis, com les preguntes d'examen, poden ser llegides com els elogis que cada societat fa als seus als seus valors. Les podem veure com la manera d'establir els fonaments de la seva societat. Cal pensar i decidir col·lectivament, quins valors i fonaments volem per la nostra societat. Això és el que demanem des de fa anys, fins i tot dècades o segles, moviments socials que lluiten contra l'opressió.