La injustícia de la sentència està canviant ràpidament l'equilibri de forces dins la societat catalana. Més o menys discretament, no és poca la gent que està fent el tomb cap a l'independentisme, i el rebuig insultant de Pedro Sánchez a negociar amb el president Torra farà que cada cop passin més vergonya els unionistes catalans. Excepte per als ultranacionalistes, molts veuen que la unitat d'Espanya no val la violació continua dels drets humans a Catalunya.

Cal una resposta política (a part de la del carrer), i una des les primeres a reaccionar ha estat Clara Ponsatí, la consellera que va obrir els col·legis l'1-O i que va marxar a l'exili amb el president Puigdemont, que llançava una proposta com a resposta a la sentència: pau, llibertat i autodeterminació.

Covard i tan nacionalista espanyol com Casado, la única esperança de Pedro Sánchez és vendre la crisi a Catalunya com un problema d'ordre públic. Per això és fonamental que hi hagi una reclamació política de consens dins l'independentisme institucional, que doni força a les protestes i mobilitzacions i a la vegada que la comunitat internacional entengui com a legítima.

En aquest sentit és important que el Consell per la República hagi fet seva la proposta de Ponsatí i que l'independentisme la repeteixi usant tots els seus altaveus internacionals. Pau, llibertat i autodeterminació.

I tenint en compte la debilitat de la Generalitat versus la repressió institucional espanyola, el Consell per la República, l'assemblea d'electes i els ajuntaments seran claus. La resposta política a la sentència, ara i els propers mesos, com més descentralitzada, més potent i incontrolable per l'aparell repressiu de l'Estat, millor.

Després d'una setmana de protestes pacifiques massives, aldarulls diaris i detencions (ja hi ha 22 nois i noies en vergonyosa presó preventiva), a Berlín ja pregunten per Catalunya. Saben que s'acosta una recessió. Saben que el PP era massa extremista pel que fa a Catalunya i esperaven que el PSOE fes alguna passa. La negligència política de Pedro Sánchez envers Catalunya resulta cada cop més greu a ulls europeus. Els que no tanquen els ulls ja se senten una mica defraudats, i ja han començat a sortir veus discrepants dins el socialisme europeu. Augmentaran.

És natural que al govern federal alemany estiguin preocupats, no entenen que enfront una crisi política gegantina Madrid apliqui només el llenguatge de la repressió, i saben que si el comerç queda tallat una setmana la producció d'automòbils quedaria paralitzada a tota l'Europa central. Probablement també saben que, sense una solució política i amb més repressió judicial i policial, el sud d'Europa patirà la inestabilitat durant mesos, sinó anys.

El que res no costa, res no val. La vaga general de divendres va ser un gran èxit, amb molts botiguers tancant per secundar-la. Un col·lectiu, que ha patit com pocs els canvis socials dels darrers anys i que va fer honor a la tradició silenciada del nostre país. Ja que si avui fa 120 anys del tancament de caixes, en fa 300 de les vagues de botiguers contra la repressió borbònica dels anys 1717-1718. Sempre maltractats, els botiguers són una peça decisiva en la història i el futur del nostre país.

Mentrestant, l'allotjament i les accions de les forces d'ocupació (ara en forma de policia espanyola i Guàrdia Civil) porten a agressions sistemàtiques contra població civil indefensa. Tal i com ha passat cada cop que l'estat espanyol modern o la corona hispànica han dut les pròpies forces de defensa a territori català. I malgrat les manipulacions habituals dels mitjans d'abast espanyol, la premsa internacional té clar que l'origen de la major part de la violència prové de la impunitat i les provocacions de la policia espanyola. Així ha de continuar essent, i cal ser igual d'exigent per aturar els abusos dels agents dels Mossos que usen la violència de forma injustificada. Es pot defensar l'ordre públic sense cometre abusos policials. No és la submissió, sinó la noviolència el camí que impedirà al govern espanyol la repressió total del moviment independentista.

Per acabar, un recordatori, ara que a Hong Kong llueixen estelades en senyal de solidaritat amb Catalunya: la protesta ha durat mesos, ha significat la ocupació de l'aeroport i, malgrat tot, la Xina no hi ha dut l'exèrcit. En última instància no s'hi ha atrevit. Alerta a navegants del govern espanyol: per bé o per mal, el món ja és global.