En dies i temps convulsos el recés de la poesia de Joan Margarit regala pau, un espai interior. Joan Margarit ha rebut un merescut Premi Cervantes. Joan Margarit, arquitecte, catedràtic emèrit de l'Escola Superior d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Barcelona. Arquitecte també de poemes. La poesia té l'habilitat de construir estructures com l'arquitectura. La poesia és creativitat però genera en les persones el forjat de la personalitat per viure o per sobreviure.

Però sobretot Joan Margarit consola amb la seva poesia sempre vinculada a l'amor. L'amor necessita fonaments físics i espai material i immaterial com les cases. Sempre recordo al Dr. Moisés Broggi que deia que la medicina ha de servir per curar, per cuidar i per consolar, compassivament.

"Estimar és un lloc/Perdura al fons de tot: d'allí venim /I és el lloc on és va quedant la vida." Joan Margarit té la força de l'austeritat de pagès, del secà de la infantesa de la Segarra (nascut a Sanaüja, Alta Segarra) i de les paraules justes. Reivindica la dignitat del català, com la llengua materna de la inspiració sense contraposar-la al castellà. Estima el castellà, encara que imposat per la dictadura de Franco, com l'amor entre amics. El català és l'amor de la mare, de la filla, de l'amant, de la terra.

"..El ruido de ciudad en los cristales / acabará por ser tu única música /y las cartas de amor que habrás guardado seran tu última literatura."Amb la idea de Joan Margarit que estimar és un lloc, resseguia els fets dels darrers dies buscant els llocs d'estimar. Primer, a la conferència a la Universitat Vic-Central de Catalunya d'Óscar Camps, fundador d'Open Arms, en una Aula Magna plena a vessar d'estudiants universitaris i de secundària. El sentit de tot plegat és no perdre el valor de la lluita per la dignitat de les persones, deia als joves. En qualsevol lloc, en qualsevol moment.

Després al I Congrés de Voluntariat d'Osona, els dies 8 i 9 de Novembre a l'Aula Magna de la Universitat de Vic-Central de Catalunya. Més de 250 persones, 80 entitats, 40 pòsters de presentació de les associacions. I la conclusió d'això va ser que ocupar el temps en voluntariat et dona xarxa d'estima vers els altres i a tu mateix. Els voluntaris, les entitats de voluntariat construeixen comunitat fonamentada en valors per trobar la dignitat individual i col•lectiva. Hi ha esperança a la societat catalana.

Per altra banda també he vist el poder de l'humanisme en el sistema sanitari. He vist els pares d'una nena malalta consolar-se amb les paraules càlides i l'ofici dels metges del sistema sanitari de Catalunya. Com davant el patiment, la incertesa, l'humanisme més enllà de la ciència i la tecnologia, continua essent l'essència. I ens recorden el pes de la responsabilitat de formar a les Facultats de Medicina metgesses, metges amb empatia.

Un altre cosa que he vist és el valor de la cura. Cada dia, a casa, la mare amb un Alzheimer molt avançat, a la seva manera ens transmet pau: una mirada fugaç de connexió i els seus silencis. L'amor d'ella envers nosaltres, durant tota la vida i ara la cura esdevé un vehicle d'amor cuit a foc lent de nosaltres a ella.

De manera contrària està el postureig pervers en la geopolítica. La falta d'amor, d'empatia i molta de conveniència en la trobada del president Trump i Erdogan. USA i Turquia mereixen altres líders amb sensibilitat. La política sempre hauria d'incorporar la mirada dels altres i la consciència de la responsabilitat de les seves paraules, les omissions i els fets. El patiment de les persones ha d'estar en el centre de l'acció pública.

El mateix amb l'espera de l'empatia Espanya-Catalunya. Quan arribarà el gest d'estima del President en funcions d'Espanya, Pedro Sánchez, envers el President de Catalunya, Joaquim Torra? Tots sabem que un gest, una encaixada de mans, per tornar a començar, al llarg de les nostres vides, ha canviat qüestions que semblaven impossibles.

La renúncia d'Albert Rivera que ha passat de ser l'esperança blanca al fracàs polític és un altre lloc. Hi ha molt de desaprendre l'amor, l'empatia. Hi ha molt de màrqueting postís de plató de televisió i Twitter en el fracàs. Prefereixo la imatge humanitzadora, quotidiana de l'Albert Rivera i Malú en una barra de bar de l'autopista prenent un cafè amb llet.

I aprendre que sense llibertat l'amor és submissió. L'amor és ofici al llarg de la vida. És aprendre l'amor madur, l'amor d'hivern. Racional i emocional. Sexe i no pornografia. Respecte i no imposició. Contemplació i no voyeurisme. Amor divers, canviant, però sempre ofici. L'amor s'aprèn o passa de llarg. L'amor és esperança. L'amor és la prevenció de l'odi.

Si l'amor és un lloc, haurem de fer de les xarxes socials també un espai on aprendre l'ofici d'estimar. Un amic meu, acaba de dipositar la seva tesi doctoral per demostrar que la xarxa de Twitter pot unir arreu del món persones amb malalties minoritàries i professionals experts. Una xarxa de coneixement, de cura, d'ajuda mútua.

A les portes d'un acte d'amor col•lectiu com la Marató TV3 entorn de les malalties minoritàries. (minories que sumen majories) tornem al consol de la poesia de Joan Margarit: La llibertat és la raó de viure, / Dèiem, somiadors, d’estudiants /És la raó dels vells, matisem ara / La seva única esperança escèptica.