Una de les al·legacions dels qui són tebis davant la independència és que no hem definit quin país farem quan siguem lliures. N’hi ha que fins i tot reclamen un model econòmic. Si la pregunta fos sincera, seria molt perillosa: voldria dir que l’independentisme té un pensament únic. L’endemà de la indepe, hi haurà partits de dretes i d’esquerres, del mig i de més enllà –els que avui són en actiu– i tots ells hauran de confrontar programes per veure quin país fem. Altrament el procés no serà democràtic.  

Dit això, sí que és cert que ens hauríem de conjurar tots en un pocs punts indefugibles. Transparència, partits, llei electoral: en un mot, la regeneració de la democràcia. Aquí sí que podem fer pinya per desmuntar un sistema nascut a la Transició i destinat a fer dues coses que ja no fan falta: consolidar uns partits (dos, per ser exactes) que no estaven implantats i que aquests dos partits sostinguessin, intocable, l’Estat. La quantitat ingent d’obra pública d’aquestes dècades ha creat elits provincianes i ha finançat maquinàries insaciables de poder. Simplement obrint les llistes i alliberant els diputats de l’obediència deguda ja n’hi hauria prou per començar.

I una altra cosa: aquest país té estructures. Això és molt, perquè la comunitat internacional exigeix que la cosa s’aguanti abans que puguis fer una Constitució i un pack de lleis. Però això no ens deixa començar de zero. No tot s’ha fet bé i no tot és eficient, però és el que tenim. Ens hem de posar al cap unes quantes reformes –els límits del poder financer, per exemple- per posar fil a l’agulla de seguida. En aquest procés, quant menys Europa més llibertat, no sé si m’enteneu.

Mentre discutim això, Espanya es mou. M’explica un eurodiputat les maniobres dels col·legues (PP + PSOE) que van anar pels despatxos prometent votar-ho tot, fos el que fos, a canvi del suport al corredor central en detriment del mediterrani. Europa no va comprar la moto, es van quedar sols i en ridícul. Vull dir que hi ha coses a salvar.