ETA: embolica que fa fort

25 d’abril de 2011
ETA ha aprofitat l’Aberri Eguna per fer públic un nou comunicat. Un comunicat en què els seus dirigents repeteixen les consignes i els eufemismes habituals. Hi ha crides a la resistència, al protagonisme del poble patriota, etcètera. I una definició que ja s’ha fet crònica sobre la “sortida del conflicte”, que se superarà aplicant-hi una “situació democràtica basada en la territorialitat i el dret a decidir”. Hi ha també la insistència en el moment en què diu viure l’organització terrorista: la “nova era” –d’aquesta manera la defineixen-, conseqüència de la darrera treva anunciada. Una treva que, una vegada més, ha de donar pas al protagonisme absolut de “la política”.

Però, mentrestant, l’opció “política” no pren cos. L’últim intent que ha impulsat Batasuna per reorganitzar-se i poder-se presentar a les pròximes eleccions municipals –l’antic gran bastió d’influència abertzale– s’ha frustrat. La justícia espanyola ha decidit invalidar-lo adduint que, en realitat, es tracta d’una maniobra d’ETA. Que tot plegat no deixa de ser una estratègia de confusió amb l’única intenció de “blanquejar” les llistes per recuperar el protagonisme i la iniciativa perduts.

Tot plegat és un gran embolic. D’un costat, sembla que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, armat amb la força que li dóna una eficàcia policial total, feia tant com podia per aconseguir una declaració com la que ha fet ETA i per donar nou aire a una Batasuna aquesta vegada deslligada del suport a la denominada “lluita armada”. De l’altra, quan tot això s’ha fet efectiu, ha estat el mateix executiu qui ha fet marxa enrere. Si el govern de l’Estat no es creu res del que diguin i proclamen els dirigents de Batasuna, no té cap sentit exigir-los res. Només cal forçar i esperar la rendició incondicional d’ETA. Però si es vol donar un marge a la política, cal creure’s, ni que sigui una vegada més i amb el risc que comporta, la voluntat que hi ha darrere del darrer alto el foc etarra i la declaració de fe presumptament democràtica de Sortu. I tot això s’ha de fer amb les traves contínues del Partit Popular, que des de l’oposició no dubta a mobilitzar aquells que només exigeixen la destrucció sense pal·liatius d’ETA i el seu entorn. I que encara anirien més enllà, perquè l’únic objectiu que els mou és la neutralització del nacionalisme basc. Quina opció vol prendre el PSOE? Potser ni ell ho sap ara. Vol i dol. I només genera confusió.

Vicent Sanchis