El 20 d'octubre de 2011 ETA anunciava el "cessament definitiu de la seva activitat armada" que venia desenvolupant des de poc després del seu naixement el 1959. Fa un parell de setmanes que l'organització ha anunciat que el 8 d'abril de 2017 s'ha de dur a terme un lliurament d'armes geolocalizant amagatalls radicats a França. Han estat anys de molts patiments i un anunci d'aquest tipus hauria d'haver estat acollit amb gran optimisme. Però la reacció a aquesta notícia no ha sigut tan positiva com s'esperava: immobilisme ha estat la resposta del govern del PP. Malgrat tot sembla evident que es camina cap al final de l'últim conflicte armat que subsistia a Europa de l'onada de violència política que va travessar el continent a partir dels anys seixanta, vinculada a disputes nacionals i de classe.

Cinquanta anys després de la primera víctima mortal d'ETA l'escenari és molt diferent tant al País Basc com a Espanya. Canvis polítics, socials i culturals han mutat necessitats, desitjos i demandes de la ciutadania. Ja fa anys que la violència política no troba legitimació social ni política (un punt de no retorn són els atemptats jihadistes de 11-M de 2004 a Madrid). S'ha parlat molt de la "derrota policial" d'ETA però em sembla molt més rellevant la mutació cultural i les transformacions en el "sentit comú" ciutadà. En aquest context, l'esquerra abertzale, liderada per Arnaldo Otegi, emprèn unilateralment el trànsit a vies exclusivament democràtiques de lluita. Des d'aquell moment l'organització armada, així com l'esquerra abertzale, ha buscat obrir espais de negociació amb l'Estat cosa que no ha estat possible amb Mariano Rajoy. 

Hi ha un consens generalitzat que l'abandonament de la violència és ja irreversible. Però encara queden temes per resoldre: els presos i fugits, les mesures d'excepció, els possibles reductes violents, la dissolució de l'organització o les polítiques de reconciliació. És rellevant preguntar-se: per què és tan difícil la resolució del procés un cop ETA ha abandonat la violència i s'ha desarmat?.

Els factors són diversos però cal assenyalar el pes que encara té la cultura de l'emergència que es va construir per front l'acció d'ETA. Una resposta basada en l'excepcionalitat legislativa, policial i penitenciària però alhora que transcendeix les esmentades esferes. Aquesta impregna l'actuació de les institucions de l'Estat, i també de mitjans de comunicació, actors polítics i altres instàncies socials. Un cop acaba l'"amenaça" és molt difícil desactivar les lògiques i dinàmiques generades. La dificultat per entaular un veritable procés de pau rau de manera important en la mateixa naturalesa de la resposta estatal iniciada durant la transició i els primers anys de democràcia. La lluita contra l'enemic interior amb fort contingut schmittià possibilita la introducció de pràctiques il·liberals en democràcies liberals.