Són quarts de vuit del vespre de diumenge i a la meva amiga li sona el telèfon. “Un altre cop, no!”, es lamenta. Hi ha tornat el tècnic de telefonia que 3 dies abans va ser a casa seva per instal·lar-li la fibra. No és habitual que un diumenge a aquesta hora un treballador s'interessi per la instal·lació i no li agafa el telèfon. Perquè a més, ja sap què vol.

Des del moment en què va trepitjar casa seva es va comportar d'una manera inapropiada. Fent preguntes com d'on eren les fotos que tenia al menjador de les darreres vacances (“vol ser amable”, va pensar primer), que si vivia sola (“vol saber si som molts consumint dades de wi-fi a casa”, va voler pensar després) o dient-li que si trigaven molt a portar-li les claus del terrat que necessitava la convidaria a unes pizzes. “No. He de marxar”, va dir-li ella per trencar la conversa que s'estava veient obligada a mantenir i a marcar distància amb el treballador. A partir d'aleshores trucades i whatsapps amb excuses per parlar amb ella: que si la convidaria a una paella (literal), que que bé que havia pogut anar a fer una instal·lació a casa d'una noia tan maca...

Per sort –i perquè en algunes situacions només pots confiar en la sort i no en el seny– després del passat diumenge al vespre no va tornar a insistir. A una violació de la llei de protecció de dades flagrant –utilitzar les dades amb una finalitat diferent per què es van crear es considera una infracció greu sancionada amb una multa d'entre 60.101€ i 300.506€– s'uneix una conducta èticament reprobable. No, senyors; intentar lligar no és una opció quan el que s'espera de vosaltres és que feu la feina per a la qual se us ha contractat. I menys encara quan deixeu d'ocupar per passar a envair un espai tan sagrat com és la casa d'una persona.

I quan la meva amiga ho explica al seu cercle més proper de seguida arriba la reprovació, tant d'homes com de dones: “Ets tonta de no denunciar” i “Ets tonta d'haver-li dit que vius sola”. Violentada i a sobre tonta. La víctima, un cop més, rebent les culpes. La dona sent atacada un altre cop i patint una doble victimització. I així en bucle.

És clar que si hagués sabut les intencions del tècnic no li hagués dit que vivia sola però per què una dona no es pot sentir lliure de dir la veritat? Hem de pensar que sempre tindran una intenció insana els homes? Cal que els prejutgem sense saber com són? I hem de posar sempre d'excusa que vivim amb un nòvio, un germà o un pare que ens faci de mascle alfa per protegir-nos i infantilitzar-nos?

I no, la meva amiga no va denunciar. Perquè al tercer dia el tècnic va parar. I perquè, siguem honestes, aquell home havia estat a casa seva i sabia on vivia. I això fa por. Fa molta por. I de por en sabem força les dones: de caminar ràpid a segons quines hores, de tenir el mòbil a prop per si has de fer una trucada d'emergència o de tancar el botó de seguretat de seguida que entrem al cotxe. La meva amiga va preferir oblidar-se'n. I l'entenc. Que denunciar és sempre el que s'hauria de fer? És clar que sí. Que sempre funcionarà? Mireu com estan tractant la dona violada per un grup durant els sanfermines i ploreu.