Polze apuntant cap a l’horitzó. Una llarga autopista que porta qui sap a on. Escolti, que podria pujar? Que em pot portar? On vaig? No ho sé, a qualsevol lloc. Però anem passant. Des d’avui, qualsevol refugiat que arribi a les costes europees pot ser deportat cap a Turquia. Refugiat, per cert, que segons l’IEC és el mot que defineix una “persona que, havent hagut d’abandonar la seva terra per motius polítics o a causa de catàstrofes naturals o d’una guerra, ha estat acollida en un país que no és el seu, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons”. És a dir, un refugiat és qui ha aconseguit un refugi, qui ja ha estat acollit. L’autèntic drama és que els refugiats, a Europa, no són refugiats. Són aspirants a refugiat. Pre-refugiats. Aquesta és la crisi dels pre-refugiats. I des d’avui, Europa ja els impedeix fins i tot aquest pseudodret. Seran pre-refugiats deportats. I els enviaran a Turquia, un país que juga un paper fonamental en la guerra que tenalla el país des d’on han hagut de fugir contra la seva voluntat.

Europa està en flames. Ho va demostrar quan va fregar la catàstrofe de la sortida de l’euro de Grècia. Ho demostra elecció rere elecció, amb la bota de la ultradreta i del neofeixisme plantant el peu a la porta de les institucions. I ho demostra des de fa mesos, amb la incapaç gestió de la crisi migratòria. És molt fàcil posar-se la capa de superheroi i alliçonar des de la barrera. Però quan els problemes piquen a la porta, l'autosuficiència s'ensorra. "És molt dur ser el millor", diu sempre irònic Manuel Delgado quan es refereix als presumptes valors europeus. Ja n'hi ha prou de la farsa. Europa és un projecte teòric.

M’agradaria saber, en aquests moments, què opina tota la gent que s’ha jugat el coll, durant mesos, per salvar vides al Mediterrani. M’encantaria veure assegut Oriol Canals i Òscar Camps, de Proactiva Open-Arms, a la mateixa taula que Donald Tusk, Jean-Claude Juncker, Angela Merkel i François Hollande. I que s’escoltessin mútuament. Que els alts dirigents europeus miressin als ulls dels dos socorristes de Badalona i veiessin la càrrega de les vides que no han pogut salvar. I que els diguessin: sí, ho heu fet molt bé. És molt encomiable el vostre esforç. Però a partir d’ara, un cop aquesta gent hagi creuat el mar després d’hipotecar-se per pagar les màfies del Mediterrani, els tornarem a la casella de sortida. Així n’aprendran. A Europa s’hi entra demanant permís.

Doncs no. S’equivoquen. No és un acord per evitar que els sirians es llencin al mar. Qui fuig de la guerra buscarà la manera, la porta, per on colar-se. Fa exactament un mes, Montserrat Feixas, màxima responsable d’ACNUR a l’Europa de l’Est em deia que “La gent quan està desesperada, travessa les fronteres com sigui”. I té raó. Però sempre a un cost més alt. Rutes cada cop més arriscades, i si cal, nocturnes. Rutes que només causaran més morts i més dolor.

L’acord entre Europa i Turquia deixa un tuf insuportable: fa temps que les decisions polítiques no es prenen mirant què està bé i què malament, què beneficia i què perjudica la gent, sinó en els equilibris de poder. Expulsar els refugiats, però sense deportacions massives. Mirar d’acontentar la ultradreta i el centrisme. L’estrabisme que fulmina Europa.
Escolti, que puc pujar? Miri, porti’m on vulgui, però anem passant. Segueixi el polze, siusplau.