Òmnium Cultural ha convocat una exhibició castellera en set grans capitals europees. El 8 de juny milers de castellers aixecaran torres a Berlín, Brussel·les, Ginebra, Lisboa, Londres i París. Amb la intenció d’internacionalitzar la demanda sobiranista catalana i reivindicar la consulta del 9 de novembre. La convocatòria, ben segur, es farà veure i farà parlar. Però només hauria de ser la gran prèvia per a una ofensiva encara més ambiciosa.

La diplomàcia espanyola s’ha activat per aconseguir que els càrrecs electes –o no tan electes– de la Unió Europea espantin els indecisos catalans. President i comissaris han anat desgranant declaracions per dissuadir els més pusil·lànimes. Mariano Rajoy sap que un dels punts febles, aquell que encara podria decantar majories a Catalunya, és la possibilitat de deixar de formar part de la UE en el cas d’una declaració unilateral d’independència. Ell mateix ho ha especificat amb una sentència cínica: “No vull privar als catalans del dret a ser europeus”. Amenaça hipòcrita. Perquè els catalans no “deixin de ser” res només cal que Espanya no els veti. I encara vetant-los, ningú en aquest àmbit pot donar faves comptades.

Però l’estratègia sembla que pot tenir algun efecte. Per això els partits sobiranistes catalans s’han activat en el mateix front. Convergència Democràtica i Iniciativa han aconseguit que els liberals i els verds europeus reivindiquin la consulta. També el govern de la Generalitat ha mogut peons i alfils contra les torres i les reines de Rajoy.
Però òbviament amb això no n’hi ha prou. Ni per convèncer les autoritats europees, ni per fer arribar l’obvietat a les societats europees més anestesiades o hostils, ni per encendre els ànims dels catalans més porucs.

Per això cal, abans o després del 9 de novembre, una gran manifestació a Brussel·les. N’hi ha que afirmen que la capital europea està acostumada a les protestes. Ben cert, però d’uns centenars, a tot estirar uns milers de persones. L’efecte d’una manifestació que portés 100.000 catalans a Brussel·les serien uns altres. Els carrers de la ciutat plens d’estelades i europees serien tota una altra cosa. Una exhibició de llibertat i europeisme difícilment negligible. La capacitat organitzativa que han demostrat Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana en són el millor aval. El sistemes de macro i micromecenatge ajudarien a entomar els costos dels viatges d’aquells que no se’l poden permetre. Els castellers han de ser l’avançada europea dels catalans a Brussel·les.