En un món on la tecnologia financera sovint serveix els interessos de les multinacionals, el Brasil ha fet una aposta valenta i sobirana: PIX, un sistema públic, ràpid i gratuït de pagament digital, gestionat pel mateix Banc Central brasiler. En pocs anys, ha esdevingut el mitjà principal de pagament per a més del 80% de la població del país. El seu èxit és tan aclaparador que ha redefinit la quotidianitat del comerç, des de grans superfícies fins als venedors ambulants de les platges de Rio de Janeiro, que ara exhibeixen amb orgull els seus codis QR per cobrar en PIX.
La clau del seu èxit rau en una combinació inèdita: gratuïtat, universalitat i protecció de dades. A diferència de les transaccions electròniques amb targetes de dèbit o crèdit, o de sistemes com l’app Venmo de Paypal o el Bizum de la banca espanyola, PIX no cobra comissions ni a usuaris ni a comerciants i no trafica amb les dades personals com a moneda de canvi. És, senzillament, un bé públic dissenyat per fer més àgil i accessible la vida econòmica, sobretot per a les capes populars i les petites empreses. És també, com defensa el govern de Lula, una expressió de sobirania digital: una eina pròpia, funcional i amb vocació inclusiva.
Aquest model ha encès les alarmes a Washington. L’administració Trump no ho ha dubtat i ha obert una investigació acusant PIX de “competència deslleial” per perjudicar gegants com VISA, Mastercard i Apple. El que realment molesta, però, no és tant la velocitat i solidesa del sistema com el fet que trenqui l'oligopoli dels grans actors financers globals i qüestioni el seu monopoli sobre les dades i les comissions.
Mentrestant, a la Unió Europea i l’Estat espanyol, aquest debat sembla encara llunyà. La UE, atrapada entre la protecció d’un mercat bancari fragmentat i la por de desafiar les empreses nord-americanes, continua sense impulsar una alternativa pública, gratuïta i universal per als pagaments digitals. I mentre Brussel·les es debat entre regulacions lentes i projectes pilots, els ciutadans europeus es veuen obligats a recórrer als sistemes dels mateixos oligopolis financers que PIX desafia.
A l’Estat espanyol, ja fa temps que els grans bancs —Santander, BBVA, CaixaBank i altres— van veure venir l'onada i es van afanyar a crear Bizum, un sistema aparentment gratuït però profundament dependent del control bancari. Bizum no és una infraestructura pública, sinó una plataforma de conveniència entre entitats privades que assegura el seu monopoli en l’era digital i que, com s’ha vist, pot limitar-se o condicionar-se segons els interessos de les entitats. No hi ha traça de sobirania digital ni d’un model que posi l’interès col·lectiu per damunt del negoci bancari.
El cas de PIX ens hauria de fer reflexionar. Mentre el Brasil planta cara als gegants globals amb una eina pròpia que empodera ciutadans i protegeix dades, Europa observa des de la barrera. I aquí, l’Estat ha renunciat a liderar la digitalització en clau pública i ha lliurat les claus del futur financer als bancs de sempre. No sorprèn tractant-se de l’únic estat de la UE on els bancs no han tornat el rescat bancari, sinó que són tres generacions de ciutadans els que el pagarem via impostos.
És hora de preguntar-se: per què no tenim un PIX europeu? Què impedeix a les institucions europees apostar per un sistema públic, gratuït i no especulatiu que permeti als ciutadans pagar, cobrar i operar sense ser mercaderia? Potser la resposta és incòmoda: perquè trencar el monopoli de VISA, Mastercard, Santander o BBVA no és una qüestió tècnica, sinó de voluntat política.