Europa no existeix. I és molt difícil que arribi a existir. Perquè l’Europa del nord i la del sud són tant diferents que és impossible que arribin a formar una unitat. Els Estats Units d’Europa no són possibles. Al nord hi tenim uns països competitius, amb empreses innovadores, amb una mà d’obra ben formada, transparents i gens corruptes, en els que es valora l’esforç, el treball, el mèrit i la competència de la gent. Al sud els països són poc competitius, les empreses poc innovadores, la mà d’obra poc i/o mal formada, poc transparents i massa corruptes, i en els que es valora l’amiguisme, el nepotisme i el clientelisme com a mitjans per a prosperar. Ja es veu que això no lliga ni amb pega. I les raons d’aquestes diferències insalvables, crec, tenen un caràcter històric i cultural. I tendeixen a augmentar en lloc de disminuir. Estem en dos clubs que funcionen diferent i que tenen regles del joc diverses, fins i tot contradictòries.

A Europa, durant l’edat mitjana, predominaven les relacions de patronatge entre els senyors (reis, bisbes, noblesa, etc.) i la majoria de la gent del poble. Aquestes relacions tenien un caràcter jeràrquic i amb elles els senyors agafaven uns compromisos de protecció (de la vida, de la llar, de la manutenció, etc.) i la gent del poble uns compromisos de fidelitat al senyor. La gent del poble era fidel al senyor que l’afavoria, que li feia favors.

La revolució industrial a l’àmbit econòmic, la revolució francesa a l’àmbit polític i social i la Il·lustració i l’ètica protestant a l’àmbit moral i dels valors destrueixen els lligams de patronatge a l’Europa del Nord des del segle XVIII i durant el segle XIX. Arriba l’època dels drets, de les llibertats i de la igualtat entre les persones (“liberté, egalité, fraternité”), però també dels deures i les obligacions: l’esforç, el treball, l’austeritat, etc.. En aquests països, el lloc que ocupen les persones a la societat depenen cada cop menys del seu naixement i cada cop més del seu mèrit, capacitats, competències i coneixements.

Tanmateix, als països europeus del sud (Espanya, Grècia, Itàlia i Portugal) no passa ni de bon tros el mateix, i les relacions de patronatge han continuat tenint la seva importància fins i tot en els nostres dies. Són països on la revolució industrial va fracassar i/o va arribar amb retard, on les influències de la revolució francesa van arribar amb sordina, amb un gran pes de religions tradicionalistes com la de l’església catòlica o l’ortodoxa, i a on s’han viscut dictadures, més o menys llargues i dures, durant el segle XX.

La persistència de les relacions de patronatge expliquen que en els països del sud d’Europa, a diferència dels del nord, encara avui dia hi trobem molt més nepotisme –abús de poder per afavorir els parents-, més amiguisme –abús de poder per afavorir els amics-, més clientelisme –abús de poder a partir del que es dóna protecció econòmica i social a canvi del suport (polític i/o electoral entre d’altres)-, o més corrupció –des de la realització d’actuacions no ètiques, encara que puguin ser legals, fins a la utilització de lo públic en benefici privat d’una forma il·legal-. Fenòmens com el de la màfia o les pràctiques mafioses hi estan relacionats i s’infiltren en la societat.

I tot això amb la participació i la complicitat social. O com a mínim, mentre una gran part de la societat, començant pels que la lideren, o fa la vista grossa o es dedica a mirar cap a una altra banda. Tots coneixem gent que oficialment està a l’atur però que fa feines en l’economia informal. O empresaris que tenen a gent treballant des de casa a sous més baixos i sense pagar impostos o a la seguretat social. O qui no ha deixat de pagar el IVA després de fer unes petites obres a la cuina o al bany. O qui no s’ha aprofitat de conèixer al porter de la discoteca o el restaurant de moda per a poder-hi entrar. Per no parlar dels casos Millet, o Urdangarin, o Camps, etc..

La casuística és molt variada i va des de actuacions aparentment poc importants en la que algú ens fa algun favor que li quedem a deure, a la realització d’actuacions poc ètiques, encara que puguin ser legals, fins a la corrupció i l’abús de poder que significa aprofitar-se de la utilització de lo públic en benefici privat, sigui d’una forma legal o il·legal. Actuacions basades en les relacions de patronatge, en uns compromisos de fidelitat a canvi de favors, més o menys importants, tant se val. Les conseqüències d’aquestes actuacions sobre la societat, sobre les relacions socials, són devastadores, perquè requereixen la participació i la complicitat de la gent. Es converteixen en relacions culturals i en manera de ser de la població, que critica als corruptes però els entén i, fins i tot, pot arribar a justificar-los.

El que dèiem, evidentment hi ha unes superestructures amb noms i cognoms, però en el fons –des del punt de vista estructural, dels valors, de la cultura- Europa no existeix i difícilment pot arribar a existir. Els Estats Units d’Europa són una quimera.