Demà passat marxo a Mèxic per predicar sobre literatura catalana. Ja sé que el verb és provocatiu, però és el que més s'escau per explicar què hi faré. A part de llegir uns contes meus que sota el títol inèdit de Me duele el capitalismo sempre són resultons, aprofitaré per parlar d'alguns col·legues que passen desapercebuts entre el marasme de publicacions i no s'ho mereixen. Els nostres llibres allí són cars i a les editorials tampoc els surt gaire a compte invertir en la promoció.

Amb la finalitat de la prèdica fructífera, he contactat amb alguns escriptors perquè m'expliquin anècdotes del seu pas per terres mexicanes i, sense excepció, tots m'han respost amb uns elogis extraordinaris cap als lectors inesperats amb qui han topat. Em consta que els autors amb qui he parlat no estan sota els efectes de l'eufòria que provoquen els fans de manual. No. M'han remès a lectures sàvies, a comentaris reveladors, a intervencions intel·ligents, a alguna disquisició massa retòrica, no ens enganyem, però mai estúpida. Jo mateixa he tingut la sort de comprovar-ho i us asseguro que tornar al país en plena bogeria mercantilista de Sant Jordi no serà fàcil. Sospito que encara se'm farà més insuportable la marginació que pateixen els escriptors literaris, la frivolitat dels mediàtics que estrenen llibre com qui estrena un paraigua i les llistes falses dels més venuts en la diada. Paciència. Sort de les festetes que, un any més, es preveuen curulles de cava.

A Mèxic i a l'Argentina -desconec altres països de l'entorn- la cultura del llibre és extraordinària. Se'm pot dir que els nivells d'analfabetisme són més elevats que aquí, d'acord. Són països que, per ara, encara pateixen més contrastos econòmics que nosaltres. Dic "per ara" perquè ja veurem com acaba aquesta Europa decadent que ens ha tocat en desgràcia. Els alfabetitzats mexicans, però, ho estan infinitament més que aquí. Només cal comparar el nivell dels universitaris de lletres de la UNAM, posem per cas, amb els de qualsevol client d'una universitat catalana. Aquí n'hi ha que es llicencien sense ni tan sols haver entrat a una llibreria. És fort, però és així mateix.

En tots els escriptors amb què he parlat per preparar la meva ponència hi he detectat certa nostàlgia, com si els calgués, de tant en tant, una dosi de lectors preparats. No en va, aquesta és la baula de la cadena que ens falla. Tenim escriptors de tota mena, tenim editorials (cada cop més), tenim llibreries (algunes ben actives) i ¿lectors? Ben pocs. De lectores, més, però també poquetes.

Quan ens agafi el cofoisme de cada any per Sant Jordi, no ens n'oblidem: és un miratge i hi ha molta feina a fer, però, això, quan prediqui a Mèxic, ho passaré per alt. Els draps bruts, cap a casa. Això sí: ja seria hora de fer bugada i que toqués celebrar noves fornades de lectors immaculats. És clar que, tancant suplements literaris, sense presència de llibres als mitjans potents, amb els valors de l'èxit capgirats, les universitats sota mínims, les humanitats bandejades de l'educació... sembla que anem ben directes al fangar. Pobra Europa, que bruta t'has tornat.