El proper 25 de març, amb motiu del 60è aniversari del Tractat de Roma que va iniciar el camí cap una unió lliure, inicialment econòmica, dels pobles d’Europa, hi ha convocada paral·lelament a la trobada dels caps d’estats i de governs de l’actual Unió Europea una marxa encapçalada per veus respectades de la cultura i les universitats; una “marxa per Europa” que ha de finalitzar als peus del Coliseu, recordant-nos els períodes de construcció i de destrucció d’aquest vell continent tot demanant un esforç als actuals governants per enlairar la mirada més enllà de l’actual crisi econòmica per recuperar els valors de defensa dels drets humans, recollits en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, redactada en l’estrena del segle XXI i oficialitzada ara fa deu anys a la ciutat de Lisboa.

Però l’europeisme quotidià està ple d’exemples contraris a la Carta de Drets Fonamentals. A cada trobada electoral alguna força política mira d’aconseguir els vots negant precisament els drets que la Carta defineix: dignitat, llibertat, igualtat, solidaritat, ciutadania i justícia.  

El darrer exemple s’ha produït aquesta setmana a Holanda, en unes eleccions on unes forces que neguen tots aquests drets a una part dels ciutadans holandesos han aconseguit una representació de 22 diputats dels 150 que configuren el Parlament. El xenòfob Geert Wilders i el minoritari però radical Fòrum per la Democràcia han sumat 22 escons respectivament encenent obertament el foc de la fòbia als immigrants, les religions minoritàries, la identitat nacional pervertida, l’antieuropeisme i la defensa de les desigualtats per raó de procedència.

Davant la segona posició en les eleccions d’aquest discurs que trenca la cohesió social i que retorna a l’afirmació de que hi ha ciutadans superiors i inferiors, bona part dels comentaris eren resignats amb la victòria de la dreta liberal-conservadora. Mark Rutte, l’actual primer ministre, seguirà governant malgrat haver perdut vuit dels 45 diputats que havia obtingut l’any 2012. Aquesta força conservadora ha incorporat una part dels plantejaments dels partits populistes i xenòfobs, amb la idea que cal satisfer les demandes egoistes dels que es consideren perjudicats per la presència de persones procedents d’altres terres en les nostres ciutats. Una part d’Europa es va despertar alleujada amb la victòria de l’europeisme resignat.

Vull destacar que en la campanya holandesa i en una part molt important de la ciutadania europea hi ha però un europeisme combatent que no només defensa la Carta del Drets Fonamentals sinó que vol anar més enllà en la idea de l’Europa social ara arraulida en el debat polític. A Holanda, un líder que s’ha atrevit a combatre la xenofòbia recordant que ells havien estat colonitzadors i terra d’immigrants ha obtingut 14 diputats. Es tracte de Jesse Klaver, de mare indonesa (antiga colònia holandesa) i pare marroquí. El seu discurs ecologista i valent amb la defensa del poder polític democràtic per sobre de les grans corporacions econòmiques, proposant noves formes de redistribució fiscal i sistemes per combatre les desigualtats ha aconseguit una part dels vots dels antics socialdemòcrates, com també havia passat a Àustria fa unes setmanes.

Durant tota la campanya, Jesse Klaver s’ha atrevit a parlar bé d’una Europa que estava disposat a millorar. Una part d’Holanda, un dels estats que va fer fracassar el projecte de constitució europea, comença a descobrir que els efectes deshumanitzadors de la globalització només es poden combatre amb institucions supraestatals basades en la defensa dels drets fonamentals, dels drets humans que van néixer a Europa després de la gran catàstrofe de la II Guerra Mundial.

El risc de que una coalició governamental configurada, principalment, per liberals-conservadors i demòcrata-cristians faci seu el discurs anti-immigració i euroescèptic incorporant una part dels plantejaments del populista Wilders, però formulats de manera més digerible és letal per el futur d’Europa. Per això, cal posar en valor les posicions de defensa d’un europeisme combatiu, encara que durant un temps esdevingui minoritari en les eleccions, però s’atreveixi al debat obert dels valors que volem que guiïn el nostre futur comú.

La “marxa per Europa” representa molt més que un acte alternatiu a la trobada dels caps d’estat i de governs. Seria bo que féssim inventari de tots els grans posicionaments del que havien estat proclames d’una Europa més social i obliguéssim a les institucions a complir-los, començant per la defensa de la unió lliure dels pobles i continuant per l’oblidada subsidiarietat.