Aquest dijous hem tornat a viure una jornada excepcional i inèdita. I ja en van unes quantes, de jornades que escapen de la normalitat d'un Parlament, d'un país, d'una democràcia completa i no esmicolada. En aquesta ocasió, ho ha estat per un ple marcat per dos factors. Un, pel discurs d'investidura de Jordi Turull, que ha fet sabent que la CUP no li faria costat. L'altre, per una nova intromissió judicial al dictat del jutge Llarena. Turull està citat aquest divendres al Tribunal Suprem i podria ser empresonat.

El ple d'investidura també ha estat excepcional perquè va ser convocat a hores intempestives. Si s'ha fet així no ha estat per excentricitat o per un exquisit gust per la raresa, sinó per evidenciar que el Parlament català no és un organisme submís i abandonat a la sort del 155. Sobretot ara, que amb la connivència immoral de PSOE (PSC) i Cs ja certifiquem els objectius de l'aplicació: la submissió i la humiliació. Per això, aquest dijous calia subratllar que vivim en una excepcionalitat repressiva extrema. I perquè hi ha decisions que s'han de prendre amb la urgència que requereix el moment, amb la supervivència d'uns valors i d'una manera d'entendre el món en joc.
 
De res, però, servirà el discurs de Turull, suau, de mà estesa i oferint propostes. No haurà servit per investir-lo, però tampoc per estendre ponts. Perquè de res servirà mentre hi hagi polítics i líders empresonats, menystinguts i repudiats. De res, mentre es negui el diàleg, sempre amb altivesa. De res, mentre el sobiranisme en bloc hagi d'esquivar l'enèsim atac a la seva capacitat de prendre decisions, i tampoc mentre es practiqui el campi qui pugui. De res, mentre la màquina del temps sembli eternament aturada a la pax romana de la dictadura, amb la descendència política del franquisme fent i desfent, ja sigui intimidant als carrers de Catalunya, des d'un tribunal, des d'un escó del Parlament, o des de Waterloo. Sempre amb agressivitat, to amenaçador i la pitjor educació possible.
 
Per això calia fer aquest ple a corre-cuita, malgrat tot i malgrat la investidura fallida. Perquè l'excepcionalitat repressiva ens hi obliga. Perquè no podem permetre més dies nefastos on els agressors es vesteixin de víctimes, on s'esclafin paraules –democràcia, llibertat, justícia– que han costat molts anys, suor i morts per poder ser dites amb totes les lletres. Perquè no ens podem permetre el luxe de seguir preguntant fins quan acceptarem que sigui el Suprem qui dicti què poden i què no poden fer els catalans.