D'al·lusions a una hipotètica guerra civil en els Estats Units contemporanis n'hi ha unes quantes en el món de la cultura. L'última és la pel·lícula Civil War, del director i guionista Alex Garland, un dels autors mainstream que millor ha radiografiat futurs distòpics, ja sigui per l'ús de la tecnologia o per la ruptura dels grans consensos socials que han governat les últimes dècades. També els Guns'n'Roses, una de les millors bandes de rock de finals dels vuitanta i principis dels noranta -després d'això van caure en una espiral de caricaturització digna d'estudi-, va publicar Civil War, una cançó que ara adquireix nova vida: "La història porta les cicatrius de les nostres guerres civils". No els faltava raó.
Pràcticament 24 anys després de la publicació del disc, el país governat per Donald Trump està en xoc per tres imatges encadenades. La mort de Renée Good, la detenció de Liam Ramos -un nen de cinc anys- i la mort de l'infermer Alex Pretti. El nexe? Les activitats de l'ICE, sigles que aglutinen els agents de control d'immigració i duanes. Tot ha passat a Minnesota, camp de proves de l'agenda de guerra contra la immigració de l'administració nord-americana. La mort de Good ja va ser controvertida -en cap imatge s'aprecia voluntat d'enfrontar-se als agents abans de ser disparada-, però la Pretti és escandalosa: totes les imatges suggereixen un ajusticiament a plena llum del dia.
Les imatges de Minnesota ja sabem exactament on porten, perquè recorden als anys 30 del segle passat a Europa: qui no ho vulgui veure és cec, ignorant o les dues coses alhora. Que Greg Bovino, cap de files de l'ICE, porti gavardines inspirades en les SS ja hauria de permetre veure alguna pista de què pensen, què volen i fins on està disposat a arribar un cos que compta amb el suport absolut de Trump. I també, per descomptat, de Kristi Noem, secretària de Seguretat Nacional, que va culpar la víctima d'haver estat assassinada per l'ICE. Cap sorpresa: va presumir de matar la seva gossa, a qui va definir com a "assassina entrenada". Sense això, ara potser seria vicepresidenta.
Els fets dels últims dies són tan greus que fins i tot Bill Clinton i Barack Obama han fet comunicats a les xarxes socials per alertar del risc de fractura social. El problema és que aquesta fractura ja existeix, i es repeteix elecció rere elecció: Trump va ser capaç de guanyar el vot popular amb un 49,8% dels sufragis, un punt i mig per sobre de Kamala Harris, la candidata dels demòcrates. Si el partit de Harris, Clinton i Obama s'hagués pres seriosament la pugna contra Trump, si veritablement s'haguessin cregut que la unitat del país estava en joc, no haurien esperat mesos i mesos a veure el deteriorament de Joe Biden, ni haurien presentat una candidata sense el pòsit necessari.
Ara ja és tard, i les conseqüències s'estan notant a tot arreu. Trump va de cara, no enganya, és com aquell personatge descrit per Michael Caine a la trilogia del Batman de Christopher Nolan que "només volia veure el món cremar". Tan hiperbòlica és la presidència nord-americana, són tants els fronts que té oberts, que fins i tot va arribar a passar més desapercebut del compte que qüestionés la conveniència de celebrar les eleccions midterm programades pel novembre. Fins ara, Trump ha anat complint: Ucraïna abandonada, Gaza devastada, Groenlàndia amenaçada, Maduro capturat, i progressiu autoritarisme a l'hora de reprimir protestes ciutadanes. El pitjor encara ha d'arribar.