El ritme d’exhumacions dels referents del franquisme, i de militars colpistes més recents com Milans del Bosch, ha agafat una velocitat de creuer, mai vista fins ara. Després del genocida Queipo de Llano, i de Bohorquez Vecina ara ja fora de la Macarena, a Sevilla, una basílica catòlica on han estat tots aquests anys, esperen cua el general Moscardó i Milans del Bosch, que són a l’Alcázar de Toledo (aquest últim hi és perquè va participar en la División Azul), i el líder de Falange José Antonio Primo de Rivera a la basílica del Valle de Cuelgamuros, que podria passar del peu de l’altar a una altra part del recinte, però la família el vol en un altre espai. Tots han de deixar llocs de preeminència pública que acaba comportant homenatges i exaltacions feixistes. El compliment de la nova llei de memòria democràtica està sent vertiginós comparat amb l’exercici d’exhumació de les seves víctimes, de totes les víctimes de la Guerra Civil, que encara hi ha a les cunetes i fossars on hi ha encara tantes restes per recuperar i dignificar fent que descansin en un cementiri.

En aquest exercici de recuperar la memòria i de ressituar-nos, tan necessari per tancar ferides i per entendre allà on som, encara sembla mentida sentir la veu del PP, del seu líder dient que val més deixar-ho estar com està, o que els seus líders no acudissin a l’acte de record i d’homenatge a totes les víctimes del cop militar del 1936, de la guerra i de la dictadura. Tant d’omplir-se la boca amb Europa, i aquesta conducta és impensable en un partit de dreta alemany, francès o d’allà on sigui.

La temptació neofeixista latent que ara s’ha encarnat a Itàlia ens recorda també que el mateix fantasma recorre Europa com havia passat just a l’època de Franco. Encara que el primer dictador va ser Miguel Primo de Rivera, que el brillant estudi i llibre editat per Crítica, que ha fet el politòleg i professor a la Newcastle University Alejandro Quiroga també situa com el creador del populisme de drets a Espanya en denunciar als polítics professionals com unes elits corruptes i parasitàries. Un dictador amb tota la cruesa i violència, assassinant sindicalistes, amb desterraments, amb empresonaments d’opositors en condicions infrahumanes, o amb el bombardeig amb armes químiques a població civil del Marroc.

I a més encara per Quiroga, Primo va ser un nacionalista i un nacionalitzador espanyol. Un nacionalisme militar, regeneracionista, que va servir de justificació del cop d'estat, fet des de Barcelona, i que va voler "educar" els espanyols en un programa sense precedents. Militars, mestres, funcionaris, periodistes, "somatenistes", capellans (amb oposició a Catalunya), i membres del partit oficial Unión Patriótica. Un nacionalisme autoritari i nacionalització de la població van marcar aquella dictadura que va anar del 1923 al 1930, i que va acabar generant la resposta a la contra com la Segona república, i la del nacionalisme català o basc.

És clar que Primo va ser un polític d’uniforme que va regalar les oïdes de tothom, també a Cambó i a Puig i Cadafalch que van creure que respectaria la Mancomunitat. Durant aquest període va ser Francesc Macià, que un 4 de novembre del 1926 va planificar el complot de Prats de Molló, un alçament armat independentista, i principal acte de contesta a la dictadura, que va acabar sent frustrat en part pels infiltrats que Mussolini tenia entre els italians, com Ricciotti Garibaldi que s’havien sumat a aquella acció. Però allò, i el judici de Paris van consagrar la figura de l’Avi fins a dur-lo a la presidència de la Generalitat.

Després d'aquells fets, els membres d’Estat Català van patir persecució constant i també els de la CNT una vegada més van ser perseguits per Martinez Anido. Resseguint el llibre d’Alejandro Quiroga, no cal dir que surten els mateixos cognoms de qui ara volen exhumar, són els fills. José Antonio, que va acabar com a màrtir del franquisme, assassinat com a cap visible de la seva plantilla del feixisme a l’espanyola que era Falange, i el de Milans del Bosch.

En aquest intent d’espanyolitzar-ho tot, misses i aules van ser camp de batalla per l’oposició de capellans i mestres. A la Universitat una xarxa d’espionatge denunciava els professors amb simpaties catalanistes que acabaven al carrer, o a la presó com li va passar al director del diari Vida Universitària per negar-se a publicar-la en castellà com li havia exigit el general Milans del Bosch, pare. I d’això fa prop de 100 anys, i en molts passatges, actituds i pensaments polítics sembla ben bé que no n’hagi passat ni un. Potser és cert que les exhumacions també van tard.