Tal vegada algun dia un govern acabarà exhumant el cadàver de Franco del Valle de los Caídos i el traslladarà on correspongui (a un cementiri privat, suposo, i no pas a un de militar amb honors, com ha passat recentment amb un altre colpista, José Sanjurjo). Serà una bona notícia, i un símbol. Però, més que el gest en sí mateix, el que serà important és que la decisió estigui lligada a un canvi real en la mentalitat col·lectiva, respecte del passat recent (cada cop menys recent en la cronologia, però que manté una persistent presència que fa que sembli com si fos ahir). Vull dir que el símbol ha de derivar de la idea, perquè vagi més enllà de l'anècdota.

Després de la dictadura, es van obrir camí noves interpretacions del passat, corrents historiogràfiques que desmuntaven la tesi oficial que deia que el franquisme havia salvat Espanya del comunisme i havia impulsat, ell sol, un importantíssim desenvolupament econòmic que, de passada, havia obert el camí cap a una envejable transició democràtica. Historiadors nous i d'altres de veterans però que per fi podien investigar i publicar amb –relativa- llibertat ens feien una lectura del passat ben diferent. Aquesta obertura intel·lectual va ser clau; ara ja ens hi hem acostumat, però no oblidem, en aquests dies en què lamentem la seva mort, que fins i tot Hugh Thomas, un historiador conservador, va veure prohibida a Espanya la seva història de la Guerra Civil des de 1961, any de la primera edició, fins al 1976, quan ja havia mort el Caudillo. S'obrien les ments i les aules, encara que Franco continués al seu mausoleu i els nostàlgics li fessin homenatges.

Ara ens podríem trobar amb el contrari: que finalment s'exhumi Franco del Valle, fins i tot que a Madrid canviïn els noms dels carrers franquistes, però que el pes de la intel·lectualitat franquista continuï fort. Des de fa uns anys patim el renaixement d'una historiografia –o publicística, en alguns casos- neofranquista. D'aquest corrent se'n diu normalment "revisionisme", tot i que, com afirma l'historiador Enrique Moradiellos, "la visió i l'anàlisi general que ells fomenten no és el resultat d'una re-visió del passat històric recent (...) Al contrari. Ells representen, mutatis mutandis, un reciclatge de la doctrina historiogràfica oficial mantinguda pel règim franquista durant els 40 anys de la seva existència". Exhumar el cadàver de Franco no comporta automàticament la desaparició del pensament neofranquista.

Aquests dies, França commemora l'alliberament del nazisme, i en els pròxims dies hi haurà més records per a la fi de la Segona Guerra Mundial, com cada any. En aquells dies de 1945, Franco intentava maniobrar per desfer-se de tot el que el lligava a Hitler i presentar-se davant dels vencedors de la guerra com un aliat (era el moment en què va néixer el concepte de "democràcia orgànica"), tractant de sobreviure. Ara sabem que, malgrat uns primers anys d'incertesa, ho va aconseguir. Han passat ja 72 anys, des d'aquell moment, i sembla que el franquisme, a la seva manera, continua maniobrant per sobreviure.