Aquest any que en fa cent de la publicació de l’Ulisses de James Joyce, i ara que acabem de creuar el Bloomday, el 16 de juny, que és el dia en què passa tota la narració d’aquest text crucial per la literatura universal, adesiara ha publicat l’única obra de teatre que va escriure l’autor irlandès: Exiliats.

Traduïda per Joan Sellent, l’obra imagina el retorn de l’exili d’una parella irlandesa, que semblen ser un calc de què li devia passar pel cap a ell, i a la seva parella Nora, amb qui ja no va tornar mai més a Dublín, després de viure a Trieste, Zuric o París. I malgrat no tornar mai més, la idea del retorn, com la del dubte, la llibertat o la infidelitat van sortint aquí i allà.

Joyce només va escriure aquesta obra de teatre, i els entesos diuen que volia emular Ibsen, el gran dramaturg de la seva època, i de fet a La dama del mar ja planteja alguna de les qüestions d’Exiliats. És la història de quatre personatges: l’escriptor Richard Rowan i la seva parella Bertha, que són els exiliats a Roma i que tornen a Irlanda, el periodista Robert Hand, amic de Richard i enamorat de sempre de Bertha, i a qui confessa el seu amor; i Beatrice cosina de Robert amb qui Richard havia mantingut una història en el passat.

Passions humanes i sentiments en aquesta història de turment i d’enamorament, on el dubte esdevé el protagonista de l’exili, un dubte sobre la infidelitat que no s’aclareix ni en les confessions més íntimes. El dubte tràgic, sobre el qual s’aixequen aquestes relacions. Per cert encara que no sigui teatre, sí que s’hi ha dut diverses vegades el monòleg final de l’Ulisses, el de la Molly Bloom, traduït per Joaquim Mallafrè, que ara Cal Carré ha editat per separat. El famós monòleg interior on Molly Bloom pren la paraula per primer cop en tota la novel·la, estirada al llit i mentre sent com torna a casa el seu marit Leopold Bloom, que havia sortit de casa a les 8 del matí que torna a les 2 de la matinada després d’haver anat d’enterrament i de putes, i que es pensa que ella té un embolic.
 
Un altre exili, que ha agafat relat en un llibre i d’un signe ben diferent, per bé que també devia ser ple de dubtes, és el d’un grup de vuit monjos expulsats de Montserrat, per les declaracions de l’Abat Aureli Maria Escarré al diari Le Monde el 1963 denunciant el règim franquista i enviats al monestir de Sant Miquel de Cuixà, a tocar de Prada de Conflent: Cuixà, exili i refugi (Un testimoni al peu del Canigó (1965-1985) escrit per Jordi Tomàs, i editat per L’Avenç).
 
Cuixà va ser tot un símbol pel catalanisme antifranquista i el nacionalisme d’ampli espectre, des de l’Abat Escarré, a Pau Casals, o el president Josep Tarradellas. Una llista inacabable, de Josep Pla, a les germanes de Puig Antich, al cuiner Santi Santamaria, o joves activistes com Gabriela Serra, Jordi Sànchez, Carles Riera o Àngel Colom, i polítics antifranquistes, de Jordi Pujol, o Lluís Maria Xirinachs, Josep Maria Trias i Peitx (fundador d’UDC i únic seglar enterrat al monestir), Jordi Solé-Tura, Francesc Vicens, Marta Mata, o Joaquim Nadal i Antoni Comas. I músics com Raimon, Llach, Serrat, Carles Santos, Sisa, Teresa Rebull.

I la Marta Harnecker, la xilena divulgadora del marxisme, que hi va fer estada un mes mentre escrivia Los conceptos fundamentales del materialismo histórico, que després del maig del 68 va obrir les portes a militants de l’extrema esquerra francesa i italiana. I encara Cuixà va adquirir sentit per l’independentisme, el FNC, el PSAN, Ciemen, la Crida a la Solidaritat, IPC. I les amistats perilloses del monestir amb membres del MIL com Oriol Solé Sugranyes, o Jaume Martinez Vendrell responsable de l’aparell militar del FNC i precursor de Terra Lliure. I encara ÈPOCA, i tantes i tantes pàgines viscudes. Quina tirada a anar a Cuixà! També en aquest exili de Cuixà hi ha d’haver hagut passions, i infidelitats (no de parella!), les idees de llibertat i de retorn i molts dubtes, segur que molts dubtes, tants com els que recollia Joyce.
 
I a l’exili actual, els dels polítics catalans que escriuen el seu llibre des de fa prop de cinc anys, ara que en farà un dels indults, quin és el llibre que s’escriu? S’acosta el moment decisiu pel que fa a les causes judicials obertes. Quin efecte tindrà sobre la seva batalla judicial, l’aval de l’advocat general del TJUE el polonès Maciej Szpunar, que avala la pèrdua de l’escó d’Oriol Junqueras com a eurodiputat, per molt que estiri les orelles al jutge Marchena?

Perillen de nou les immunitats de Carles Puigdemont, Toni Comin, Clara Ponsatí? Aquest neguit continu, que en un altre grau tenen Marta Rovira, Anna Gabriel, o Lluís Puig i Valtonyc d’aquesta darrera tongada d’exilis, quins lligams tenen amb els exilis escrits, en els ficcionats, en els teatralitzats, en els viscuts? Saber-se al món, arrelat amb dubtes i desitjos de llibertat, que els fa a tots plegats protagonistes del seu Ulisses personal.