A menys de tres mesos per al 27-S, comencen a aclarir-se alguns escenaris. Perquè, per fi, després de mesos i mesos de fer bullir l'olla, ara sí, sembla que la tercera via ja comença a treure el cap. I ves quines coses, la tercera via no surt de l'"statu quo", tal com han reclamat i continuen, encara, reclamen els dirigents d'Unió Democràtica. L'Estat, lluny de proposar terceres vies, porta tres setmanes interposant recursos contra la Generalitat en defensa de la “indisoluble unidad de la nación”, accelerant les querelles interposades arran del 9-N i, com a cirereta, nomenant com a ministre d’Educació, un “grande” d'Espanya, de llinatge militar i franquista.

I mentre els poders de l'Estat acceleren la regressió cap al passat, l'"stablishment" s'aboca a fer créixer Ciutadans, que no és sinó una versió 2.0 del mateix. Com a prova, el discurs de la ciutadana Carolina Punset a les Corts Valencianes: "Allà on triomfa la immersió lingüística, estem tornant a l'aldea. Hem de ser més universals: l'espanyol és una aposta de futur". Vet aquí la regeneració que proposa la líder de Ciutadans al País Valencià: la retòrica franquista de tota la vida.

Per tant, ni l'Estat ni l'"stablishment" no tenen cap interès per la tercera via. I és per això que Unió Democràtica se n'ha anat en orris. Duran i Lleida s'ha trobat sol, pidolant enmig d'un desert sord i inhòspit. El gran factòtum de CiU a les Espanyes ha vist com totes les portes se li tancaven davant dels nassos. Per això, quan la direcció d'Unió va insistir en retocar el full de ruta independentista imposant-hi una enèsima crida al diàleg amb l'Estat, la resposta ha estat un sonor cop de porta tant de CDC com de mitja UDC.

Picar sobre ferro fred no acostuma a ser agraït mai. Però insistir-hi, tot i sabent que serà absolutament inútil, només té dues explicacions: estupidesa o malícia. I aquí Núria de Gispert ha estat clara: "Unió tenia una estratègia calculada des del 2010 per dinamitar el procés". Per tant, res d'estupidesa, sinó molta, molta, molta malícia. Una malícia que ara ja no pot posar pals a les rodes al govern, perquè n'ha sortit, i que tampoc podrà afeblir el bloc independentista, perquè també n'ha sortit. "No hands, no cookies", diuen els muppets: si no hi ha tercera via, quin sentit té el lobbisme d’en Duran?

Aclarit l'escenari de la dreta, doncs, la incògnita ha passat a l'esquerra. I sí, sembla que hi ha moviments. Podem tanca files i convenç Iniciativa, i potser també Esquerra Unida i Alternativa i Procés Constituent per anar junts tant a les eleccions catalanes com a les espanyoles. Una aposta que ja compta, abans de néixer, amb el suport d’enquestes, portades i editorials. Vet aquí la tercera via! No és com la que demanava en Duran, però sí que ve de Madrid, perquè la nova coalició estarà encapçalada per Podem, sí o sí, perquè així ho ha decidit unilateralment Pablo Iglesias.

La tercera via, doncs, sí que ve de Madrid i sí que passa per Espanya, encara que no vingui directament de l'Estat o de l'"stablishment". És la tercera via que sempre ha defensat Iniciativa, la que passa per un "estat català dins d'un estat espanyol". Vaja, una versió 2.0 de la "nació de nacions" de Zapatero. Legítim, sí. Però de la mateixa manera que l'independentisme fa anys que s'esforça per fer política comparada amb les desenes i desenes de processos d'independència viscuts a l'Europa de l'últim mig segle, els tercerviïistes de l'entorn podemaire i ecosocialista haurien de començar a fer-ho amb els casos d'estats nacionals dins d'altres estats nacionals que hi hagi. Si és que n'hi ha, és clar. Si no n’hi ha, el tercervïisme hauria de ser honest i reconèixer que, en realitat, la seva proposta només és una versió 2.0 de l’autonomisme sorgit del franquisme.