El grau de satisfacció o descontentament que experimentem sol anar vinculat al nivell de les expectatives que ens hem creat davant d'un futur per determinar. Quan el nivell és baix se sol assolir o superar l'objectiu previst, tot i que com a contrapartida, les poques expectatives solen generar poca empenta. En sentit contrari, grans expectatives generen molta hiperactivitat que no sempre es veu recompensada pels resultats; i llavors, ve la frustració, el desengany, el derrotisme. En molts afers de la vida el que és difícil és situar-se en les expectatives raonables, que són les que permeten trajectes més equilibrats i resilients.
Aquesta filosofada aplicada als projectes de canvi polítics s'hi escau molt. I encara cal afegir-hi una altra dimensió: de qui depèn l'assoliment dels objectius? Aixecar expectatives altes d'objectius que depenen fonamentalment d'altres operadors, la força dels quals no s'ha valorat prou i que remen en sentit contrari, és molt arriscat. I el perill de frustració que acabi en autoflagel·lació per la impotència és alt. Per altra part, focalitzar els nostres neguits només en objectius que depenen d'altres facilita desentendre's d'aquelles metes que fonamentalment depenen de nosaltres.
Des de finals del 2005 fins ara, quasi vint anys, la societat catalana viu en una muntanya russa emocional derivada del plet amb l'estructura autoritària, centralitzadora i castellanitzadora de l'estat espanyol. Una expectativa ambiciosa, però raonable, perquè estava feta en el marc de la llei, com el projecte d'Estatut del 2005, va ser rebolcada per l'Estat profund amb participació activa o passiva del bipartidisme espanyol. D'aquella frustració en nasqué la necessitat de crear una nova expectativa: la República Catalana, com a fruit d'un procés d'autodeterminació. L'enorme capacitat de mobilització catalana, en bona part reactiva, la vam interpretar com a capacitat d'implementació, sense analitzar prou bé la força i la voluntat de resposta de l'estat demofòbic. I aquí estem, després del punt àlgid de l'1 d'octubre, amb un capital social i simbòlic innegable, en una ressaca de pèrdua d'expectatives que alguns dels protagonistes encara s'entesten a llançar pel cap a qui ho afirma.
Hem tornat a un conflicte de posicions i de trinxeres. I en qualsevol lluita no violenta s'aconsella marcar objectius assolibles que signifiquin victòries parcials. De les que no depenien només de Catalunya, ho han estat l'establiment d'una mesa de negociació on es reconeix que hi ha dos subjectes polítics. Ho ha estat l'assoliment dels indults. Ho han estat els diversos posicionaments d'organismes internacionals: Consell d'Europa, ONU, Amnistia Internacional... contra la vulneració de drets humans al Regne d'Espanya. Ho ha estat l'oficialitat del català al Congrés. I ho serà l'amnistia. Aquesta darrera, però, no té garantit el seu desplegament i encara pot viure episodis recaragolats que permetin els aparells de l'estat continuar i eixamplar la repressió. Per això, que quan es parla del referèndum que es reclama des de la part catalana, no s'haurien de fer jocs de paraules. Catalunya i el seu govern estan en disposició de lluitar a la taula de negociació i amb noves mobilitzacions quan es pugui, per tal d'intentar acordar amb l'Estat quines serien les condicions pel referèndum. Ni més ni menys això. No tornem a inflar discursos que ens portin a la malenconia.
Al costat d'aquests reptes d'envergadura, que depenien molt de l'Estat i que superaven algunes línies vermelles que semblaven inassolibles, n'hi ha d'haver d'altres que, en el marc de la legalitat vigent que tant s'invoca, permetin millorar la qualitat democràtica, el benestar i la prosperitat dels ciutadans de Catalunya. Les carpetes del finançament i la de Rodalies amb l'Estat s'han obert. Com s'haurien d'obrir la de la immigració, la dels aeroports, la de les conques hidrogràfiques i tantes altres com el traspàs de la Comissaria de Via Laietana. En tots aquests casos, aparentment més fàcils, l'Estat es resistirà a cedir parts de sobirania, encara que sigui per millorar l'eficiència del conjunt. Per tant, calen expectatives raonables però no excessives. Tot i que, entorn d'aquests reptes compartits molt més enllà de l'espai independentista, no hauria de ser difícil concitar mobilitzacions massives i creatives, si no estiguéssim tan emboirats.
Finalment, hi ha, però, els reptes que depenen del Govern de Catalunya, dels governs locals i supralocals, de les organitzacions socials i ciutadanes i de la ciutadania en general. En aquest cas no s'hi val a treure's les responsabilitats de sobre i no crear cap expectativa. Això és tant o més frustrant que veure incompletes les aspiracions quan aquestes no depenen d'un mateix. Cal l'establiment de pactes polítics i socials nacionals operatius en temes d'urgència com l'educació, la salut, la llengua, la sequera, l'acollida migratòria, la transició energètica i tants altres. S'hauria de garantir que, al marge del color polític que governi la Generalitat i els principals ajuntaments en el futur, al marge de la composició de les direccions de sindicats, patronals, Cambres, entitats i associacions de relleu, es faran els deures necessaris que ens pertoquen als 8 milions. I amb expectatives raonables. La posició fàcil des de l'oposició o d'organismes no governamentals de posar el llistó al capdamunt pot donar-se notorietat o obtenir vots a curt termini, no aporta res a l'enfocament dels reptes i fa créixer la desafecció. Però al mateix temps, cal que des dels governs hi hagi una autoexigència amb fites avaluables.
Aquesta filosofada aplicada als projectes de canvi polítics s'hi escau molt. I encara cal afegir-hi una altra dimensió: de qui depèn l'assoliment dels objectius? Aixecar expectatives altes d'objectius que depenen fonamentalment d'altres operadors, la força dels quals no s'ha valorat prou i que remen en sentit contrari, és molt arriscat. I el perill de frustració que acabi en autoflagel·lació per la impotència és alt. Per altra part, focalitzar els nostres neguits només en objectius que depenen d'altres facilita desentendre's d'aquelles metes que fonamentalment depenen de nosaltres.
Des de finals del 2005 fins ara, quasi vint anys, la societat catalana viu en una muntanya russa emocional derivada del plet amb l'estructura autoritària, centralitzadora i castellanitzadora de l'estat espanyol. Una expectativa ambiciosa, però raonable, perquè estava feta en el marc de la llei, com el projecte d'Estatut del 2005, va ser rebolcada per l'Estat profund amb participació activa o passiva del bipartidisme espanyol. D'aquella frustració en nasqué la necessitat de crear una nova expectativa: la República Catalana, com a fruit d'un procés d'autodeterminació. L'enorme capacitat de mobilització catalana, en bona part reactiva, la vam interpretar com a capacitat d'implementació, sense analitzar prou bé la força i la voluntat de resposta de l'estat demofòbic. I aquí estem, després del punt àlgid de l'1 d'octubre, amb un capital social i simbòlic innegable, en una ressaca de pèrdua d'expectatives que alguns dels protagonistes encara s'entesten a llançar pel cap a qui ho afirma.
Hem tornat a un conflicte de posicions i de trinxeres. I en qualsevol lluita no violenta s'aconsella marcar objectius assolibles que signifiquin victòries parcials. De les que no depenien només de Catalunya, ho han estat l'establiment d'una mesa de negociació on es reconeix que hi ha dos subjectes polítics. Ho ha estat l'assoliment dels indults. Ho han estat els diversos posicionaments d'organismes internacionals: Consell d'Europa, ONU, Amnistia Internacional... contra la vulneració de drets humans al Regne d'Espanya. Ho ha estat l'oficialitat del català al Congrés. I ho serà l'amnistia. Aquesta darrera, però, no té garantit el seu desplegament i encara pot viure episodis recaragolats que permetin els aparells de l'estat continuar i eixamplar la repressió. Per això, que quan es parla del referèndum que es reclama des de la part catalana, no s'haurien de fer jocs de paraules. Catalunya i el seu govern estan en disposició de lluitar a la taula de negociació i amb noves mobilitzacions quan es pugui, per tal d'intentar acordar amb l'Estat quines serien les condicions pel referèndum. Ni més ni menys això. No tornem a inflar discursos que ens portin a la malenconia.
Al costat d'aquests reptes d'envergadura, que depenien molt de l'Estat i que superaven algunes línies vermelles que semblaven inassolibles, n'hi ha d'haver d'altres que, en el marc de la legalitat vigent que tant s'invoca, permetin millorar la qualitat democràtica, el benestar i la prosperitat dels ciutadans de Catalunya. Les carpetes del finançament i la de Rodalies amb l'Estat s'han obert. Com s'haurien d'obrir la de la immigració, la dels aeroports, la de les conques hidrogràfiques i tantes altres com el traspàs de la Comissaria de Via Laietana. En tots aquests casos, aparentment més fàcils, l'Estat es resistirà a cedir parts de sobirania, encara que sigui per millorar l'eficiència del conjunt. Per tant, calen expectatives raonables però no excessives. Tot i que, entorn d'aquests reptes compartits molt més enllà de l'espai independentista, no hauria de ser difícil concitar mobilitzacions massives i creatives, si no estiguéssim tan emboirats.
Finalment, hi ha, però, els reptes que depenen del Govern de Catalunya, dels governs locals i supralocals, de les organitzacions socials i ciutadanes i de la ciutadania en general. En aquest cas no s'hi val a treure's les responsabilitats de sobre i no crear cap expectativa. Això és tant o més frustrant que veure incompletes les aspiracions quan aquestes no depenen d'un mateix. Cal l'establiment de pactes polítics i socials nacionals operatius en temes d'urgència com l'educació, la salut, la llengua, la sequera, l'acollida migratòria, la transició energètica i tants altres. S'hauria de garantir que, al marge del color polític que governi la Generalitat i els principals ajuntaments en el futur, al marge de la composició de les direccions de sindicats, patronals, Cambres, entitats i associacions de relleu, es faran els deures necessaris que ens pertoquen als 8 milions. I amb expectatives raonables. La posició fàcil des de l'oposició o d'organismes no governamentals de posar el llistó al capdamunt pot donar-se notorietat o obtenir vots a curt termini, no aporta res a l'enfocament dels reptes i fa créixer la desafecció. Però al mateix temps, cal que des dels governs hi hagi una autoexigència amb fites avaluables.