A la sèrie de més seguiment de la programació televisiva actual a Catalunya, El judici del procés, el guió no deixa de generar sorpreses. I més, en la fase en què els actors i actius del repartiment, per bé que secundaris, no han deixat de mostrar-se com a definitoris de la resolució final. Deu ser això el que ens manté enganxats als interrogatoris que se succeeixen en cascada, desbocats primer per no trepitjar el calendari electoral de les municipals i europees, i que ara vés a saber si arribaran a temps de concloure aquesta fase, abans de l’arrencada de la campanya del 28 d’abril, és a dir l’11.

Amb els testimonis, i sobretot amb els que defensen les tesis de l’acusació, hem pogut veure brillar aquests fiscals de Champions, els millors que té l’Estat, després que ens semblessin maldestres i poc preparats quan interrogaven els encausats.
Fins i tot sembla que hagin assajat l’interrogatori de tant bé que els ha sortit. Els primers dies, els experts deien que els delictes de rebel·lió i de sedició anaven topant de soca en soca com la vaca cega, però amb els exmembres del Govern de Rajoy i els comanaments policials i d’interior s’ha anat insistint i fixant la idea de la violència, tantes vegades buscada.

I amb la declaració de la secretària del jutjat 13 de Barcelona, Montserrat del Toro, la idea de por es va traslladar de la Sala del Suprem fins a les portades de la premsa espanyola.
En helicòpter volia sortir d’un departament d’Economia que van escorcollar extralimitant-se fins i tot a les ordres del jutge. I per la porta principal, no. Tot i que els Mossos, aquests tan passius, li van oferir tres opcions. Tres opcions que topaven amb la muralla humana, tumultuària. Al final, ja sabeu que va optar pel mur, allà al terrat, que tenia una altra alçada més abastable.

De la declaració d’Enric Millo ens en quedarà sempre el Fairy, la nit del Ajax i les ensabonades a policies i guàrdies civils. Que, lluny de carregar, van tenir una proporció exquisida en l’ús de la força. I de Trapote, n'hem sabut que la policia espanyola tenia un pla B. Kafkià, esperpèntic, surrealista, així han anat repartint els qualificatius a les trobades amb el Govern de la Generalitat prèvies a l’ú d’Octubre. I de ben segur que aquests adjectius es poden girar cap al judici del Suprem. Tot plegat, per acabar de preparar una declaració, la del Major Trapero, que arribarà amb el menyspreu i desgast del seu nom en boca dels altres responsables policials.  Surrealista, sí. Kafkià, esperpèntic, exquisit.

I més encara quan ni Mariano Rajoy ni els seus ministres assumeixen que van ser ells qui van ordenar la repressió, aquest desplegament brutal de policies i guàrdia civils que van llegir l’ordre de la convivència a cops de porra i mastegot. Per què amaguen el cap sota l’ala? O sota els escuts i cascs dels anti-avalots? No n’estaven convençuts que aquesta era la manera de fer política, amb togues i porres?

Corro a rellegir-me Sobre la violència, de Hannah Arendt, a veure si en trec l’entrellat de les bufetades exquisides.