Viure sol té les seves coses. Et lleves quan vols, entres i surts, fas els plats després si cal, avui menges això i demà també, i avui caic i demà m'aixeco. Després hi ha coses més difícils com parlar sol pel passadís, passar fred al llit, posar el nòrdic amb dificultats o fer la compra en quantitats ben estranyes. Esquerra Republicana de Catalunya, amb 33 diputats, governa la Generalitat amb aquella il·lusió del solter. Fa i desfà, però té un fred de peus important i una memòria curta. Perquè si bé és cert que la política catalana va a velocitat supersònica -maleït "tenim pressa"- just fa 5 anys de la tardor de 2017 i l'independentisme ha canviat de rols, s'han fet tots els papers de l'auca i ara paguen justos per pecadors. Tots els partits del món, fins i tot ERC, tenen dret a equivocar-se i a contradir-se. Com els solters, diguem-ne. Ara bé, si tenim en compte que la història del procés independentista és el romanç de dos cosins germans que no saben com matar-se, com a mínim siguem coherents. Que Esquerra vulgui fer veure que és un partit seriós i de gran gestió és cosa seva, però jugar a ser Miquel Roca o Trias Fargas fa una mica de cosa. L'escorpí i la granota, ja sabeu com acaba.

Des del quarters junqueristes es creu que la cosa va bé. Que les pròximes enquestes els donaran 40 diputats i que l'àrea metropolitana està delerosa de votar Esquerra en lloc de PSC. Per tant, ERC vol que a la taula de negociació amb el Govern espanyol es parli de fer un referèndum d'autodeterminació. I ja sabem què pensen Pedro Sánchez i el PSOE de tot plegat. Una cosa és desinflamar la judicialització amb la sedició i aviat la malversació i altra de ben diferent posar Espanya en perill perquè sempre podran dir que una cosa és la democràcia i l'altra l'estat de dret i que si vols canviar la Constitució doncs posa-t'hi bé. I també serà una mica més confús ara que Sánchez ja ens ha dit que ha vingut a rescatar-nos. A veure qui ens salva a nosaltres del PSOE.

Amb tot, Esquerra, els de "doneu-me 68 diputats i proclamo la independència" ara s'han temperat, sembla ser. Els que collaven i deien a CiU que no hi havia nassos de fer el 9-N -però no volien ser al Govern- o que no hi hauria bemolls de fer el referèndum de l'1 d'octubre. Els de la puresa independentista, ara posen condicions al referèndum. Ah, mira. ERC proposa que per tenir un referèndum vàlid calgui una participació mínima del 50% i un suport al "sí" d'almenys el 55% dels vots. Són les mateixes condicions que van permetre Montenegro independitzar-se de Sèrbia. Model Montenegro. Entesos, respectable, que Esquerra s'ho miri i decideixi què vol proposar a la societat catalana.

En el debat de política general celebrat al Parlament a finals de setembre, la proposta estrella de Pere Aragonès va ser un acord de claredat, per definir els termes d'un referèndum sobre la independència de Catalunya. I això ja va fer saltar el govern de coalició amb Junts. I més per la imperícia tàctica juntaire, diguem-ne. Però l'executiu en orris i l'independentisme molt més afeblit. Sense cap mena de dubte. En les pròximes eleccions catalanes, presumiblement en un any, l'independentisme tindrà molt difícil tornar a governar. No només per la falta de projecte compartit, serà per la impossibilitat de sumar. No només perquè mentre liderin Puigdemont i Junqueras la cosa no afluixarà i seguirà el xumba-xumba amb trets al peu constants, sinó perquè el país està exhaust, no hi ha ganes.

I de fet, per l'independentisme hauria de fer més por aquest 55 que el 155, una altra xifra que explica el nostre moment. El 55% del referèndum pot semblar una cosa lògica des d'un punt de vista de ciència política, de projecte universitari, però no casarà amb la voluntat de la base, i menys amb els milers de catalans que consideren que l'1-O va ser un referèndum amb totes les de la llei i que ja hem d'implantar la República catalana. Que Esquerra no ens faci de triler, que digui que la independència és una cosa llunyana i que el país no està per a això. I no vol dir deixar de ser independentista, vol dir saber que ara no és el moment. Perquè el 155 va ser un exemple de la força real de l'Estat i de la debilitat institucional catalana. Allò de "anirem de la llei a la llei" no va funcionar. I els que van liderar les institucions catalanes durant el 155 van patir de valent com en Quim Nin mentre d'altres només hi posaven pals a les rodes, i d'altres que encara fan grans proclames 'indepes' són recordats a Madrid com a grans i entusiastes col·laboradors de la cosa. Després govern legítim i tal al Twitter. En tot cas aquest 55% és un símbol. No de cap renúncia. Sobretot per ERC que fins ara ha fet totes les voltes del món. Diran que el president Pujol també ho feia. Potser sí, però ell mai va dir que es faria la independència sent ell president. Menys pel·lícules, menys històries de comunicació política i més aprovar pressupostos i deflactar els impostos, que ara ve Nadal i matarem el gall.