Primer Onze de Setembre des de 2011 amb un president de la Generalitat contrari a la independència de Catalunya. Més: Primer 11-S des de 1980 sense majoria al Parlament dels partits d’estricta obediència catalana. Més: Barcelona, tres de les quatre diputacions provincials i el Govern, en mans del PSC. Més: les 10 ciutats més poblades en mans del PSC (o del PP: Badalona), amb l’única excepció de Terrassa, on tampoc no manen ni ERC ni Junts, sinó una candidatura independent local. Electoralment i institucional, el sobiranisme ha tocat fons. No mana enlloc, excepte a la Diputació de Girona i a municipis mitjans i petits. Després d’haver-ho guanyat tot durant 14 anys, s’ha quedat a les fosques. A la intempèrie. Desubicat i enfadat.
Amb aquestes condicions objectives, és un miracle que l’agenda política no sigui de contraatac espanyolista furibund. Concretament, un miracle de base aritmètica: a Espanya, el PSOE no pot aprovar res sense els 14 (7+7) diputats independentistes al Congrés. Sánchez no té alternativa: o avança amb els 7+7, o ha de dissoldre les Corts i convocar eleccions. I per aquesta raó, a Catalunya Salvador Illa també està lligat de mans i peus: si busqués el suport de PP i Vox, els 7+7 farien caure Sánchez. Illa només pot governar pactant amb l’independentisme, en aquest cas i de moment només ERC, però ja veurem si també amb Junts més endavant. L’aritmètica encadenada Madrid-Barcelona bloqueja qualsevol temptació de venjança espanyolista pels anys del procés.
No només això. La mateixa aritmètica també dona als partits independentistes una gran oportunitat de redempció. ERC i Junts han fet perdre la il·lusió a la seva pròpia base social, però encara són a temps de deixar Catalunya en un lloc molt millor d’on era abans del procés. Només cal agafar tres documents, grapar-los i fer-los complir: l’acord Junts-PSOE d’investidura de Sánchez, l’acord ERC-PSOE d’investidura de Sánchez, i l’acord ERC-PSC d’investidura d’Illa. Són públics i estan signats.
No cal ni que es coordinin entre ells (riures enllaunats), només cal que cadascú li faci complir al PSOE la seva part i tindrem Catalunya fora de la LOFCA i recaptant tots els impostos per primera vegada des de 1714, encara que sigui fent després una aportació pactada a la solidaritat; Rodalies funcionant com un rellotge, ben finançada i gestionada des de Catalunya; complint estrictament les inversions a Catalunya que consten cada any als pressupostos generals de l'Estat; ampliació de la presència directa de la Generalitat a organismes europeus; reconeixement del català com a llengua d’ús oficial a Europa; seleccions catalanes reconegudes, i paper determinant en la gestió de l’aeroport del Prat. I la cirereta, present en els tres documents: una solució democràtica de fons al conflicte polític entre Catalunya i l’Estat.
El que dèiem, una oportunitat de redempció. Que facin els seus congressos, que s’endrecin internament i, si volen, que continuïn odiant-se i fent-se la punyeta. Però que no diguin que no tenen a la mà les condicions i les relacions de força per fer-li fer un gran salt al país. El full de ruta està escrit en tres documents públics d’obligat compliment per part dels socialistes. ERC i Junts, de feina, en tenen. I molta. Si perden també aquesta oportunitat, potser sí que es mereixeran escalfar banqueta durant una generació sencera.