Quan ja fa més d’un mes que va començar la guerra a Iran, podem començar a fer una mica de balanç de guanys i pèrdues. I el primer que sobta és que entre el relat de Trump dels primers dies i els esdeveniments posteriors no hi ha cap punt de connexió. Cap. Han funcionat com dos mons estrictament paral·lels. Més enllà del fet que es tracta del primer president d’extrema dreta de la primera potència mundial (econòmicament, militarment i culturalment), l’altre fet inèdit és que cap altre president nord-americà havia demostrat una incompetència tant colossal per a entendre la lògica de les relacions internacionals.

Aplicant una cert lògica hauria semblat que Netanyahu i Trump van decidir atacar per sorpresa Iran amb un triple objectiu, compartit en part. Afeblir la Xina, garantir el control conjunt absolut sobre el Pròxim Orient i els seus recursos i (també, però no tant important) promoure un canvi de règim a Iraq. Com en el cas de Veneçuela, un canvi de règim no necessàriament democràtic. Dels suposats interessos de Trump cap no s’està fent realitat. Només Netanyahu està consolidant els objectius propis a Gaza, Cisjordània i Líban. També guanya en clau de política interior.

Vist el que portem d’aquest segon mandat de Trump, sembla ben bé que el primer mandatari dels EUA sigui un agent de Putin o Xi Jinping. Ara com ara, tots dos estan en el bàndol dels guanyadors. Fet molt preocupant en el cas de Putin. I una cosa semblant podríem dir del règim dels aiatol·làs. Tot plegat sembla haver estat una estratègia perfectament dissenyada per destruir l'OTAN, Europa i els països del Golf... Més conseqüències en termes de guanyadors i perdedors?: s’ha aconseguit disparar els preus del petroli i del gas i provocar una catàstrofe econòmica mundial. Aquí perdem tots...

És cert que, en clau de política interna, la guerra llampec imaginada havia de servir per desviar l'atenció del cas Epstein, però el preu en forma d’impopularitat que comporta una guerra que ningú no ha entès està enfonsant a Trump a les enquestes. Cada dia que passa és més evident que l’Administració americana va a la deriva. Que el desconcert i la improvisació estan a l’ordre del dia. Darrera mostra: dijous passat Pete Hegseth, secretari de Guerra, va decidir destituir el general Randy George, cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, i dos alts generals més. Això, en plena ofensiva contra l'Iran. Amb ells ja són 24 els alts caps de les forces armades que han estat purgats pel sectari -i incompetent- Hegseth. Fa vertigen pensar que la sort de milions i milions de persones està en les mans de descerebrats com Trump o Hegseth.

Més perdedors? En primer lloc, l’oposició democràtica a Iran, que ara es veu ofegada pel clima d’exaltació patriòtica que ha provocat l’ofensiva militar conjunta de Israel i els EUA. Però, de forma distinta, també perd el poble americà que veurà com les seves condicions de vida empitjoren. I, la UE, ¿perd o guanya?. De moment, ni una cosa, ni l’altra. Tot depèn de si, finalment, demostra capacitat de reacció per definir una política més autònoma i autocentrada. El deliri trumpista pot acabar d’enfonsar el projecte europeu o el podria rellançar. De moment, en termes de lideratges interns, perden els amics de Trump (Orban, Abascal, Meloni...) i guanyen els líders que s’han atrevit a plantar cara a l’emperador piròman.

A Europa l’unilateralisme de Trump ha estat i serà tòxic per a tots aquells líders polítics que no sàpiguen marcar distància higiènica. Aquests ja estan perdent. En el bàndol oposat trobem, de forma destacada, a Pedro Sánchez que és qui ha fet una lectura més correcta. La veritat és que ni era tan complicat, ni calien grans dosis de radicalitat. En política, qualsevol representant públic que no sàpiga actuar amb dignitat perd credibilitat. I plegar-se sistemàticament als capricis d’un Trump ridículament narcisista és una mostra penosa de indignitat i manca d’autoestima. I, per altra banda, oposar-se a la guerra és que està fent, amb determinació i convicció, una figura tant poc sospitosa de radicalisme com el Papa Lleó XIV.

El moviment que va tornar a portar Trump a la Casa Blanca s’identifica amb l’acrònim MAGA (Make America Great Again). A aquestes alçades ja sembla evident que la via Trump porta exactament al contrari. De MAGA a MASA (Make America Small Again)... Dir que el president Trump es comporta com un perfecte cretí no ens situa en cap registre lingüístic injuriós. Aquesta afirmació està molt més pròxima a la definició tècnica.