Aquest sant Jordi no l’haurem de dedicar només als llibres, ho haurem de fer també a l’eina d’ofici de l’escriptor: la llengua. I ho haurem de fer perquè és innegable que vivim una reculada severíssima en l’ús vehicular del català en favor de l’espanyol. I a aquesta reculada per falta de formació a nouvinguts i a la defecció lingüística del català en favor del castellà per part dels autòctons, s’hi han anat sumant sentències judicials sobre l’obligatorietat d’haver de fer un percentatge d’hores lectives en espanyol a l’escola catalana.

Una realitat, aquesta, que planteja, obertament, analitzar la situació social de la llengua. D’una llengua que, si ens agafem a la llei que en normalitza l’ús, ens adonem com l’ambigüitat i la redundància són els seus grans trets configuradors. La llei de normalització lingüística a Catalunya és la que evidencia que Catalunya viu un conflicte lingüístic, i un conflicte lingüístic, no podem parar de repetir-ho és, sempre, conseqüència d’un conflicte polític. I de la Transició i fins avui aquesta nostra realitat no la volem descriure d’aquesta manera tan descarnada potser perquè ens  fa mal, però és la que és. I aquí no hi ha més cera que la crema, que diria Josep Pla. 

Ja des de l’articulat primer, aquesta llei neix supeditada a la Constitució, on s’explicita quina és la llengua que, allà i aquí, tothom té el deure de conèixer. I no és pas la catalana. Però és que a l’hora de redactar els Estatuts que ens regeixen, no s’hi contempla un deure semblant per al català al que la Constitució espanyola reserva per al castellà. Només s’hi fa constar l’oficialitat de l’una i de l’altra. Oficialitat a la qual s’hi afegeix, a tot Catalunya, des del 2010, l’occità. Per tant, vivim una triple oficialitat lingüística. Què vol dir, a la pràctica, aquest marc legal? Doncs que tothom té el dret a servir-se de la llengua catalana sigui quina sigui la circumstància i sigui quin sigui l’interlocutor. 

Però compte, perquè aquest nostre marc legal dóna per sobreentès que el mateix dret empara tothom que, aquí, vulgui servir-se de l’espanyol. I aquest és el parany polític de l’Estat. És el valor que té l’oficialitat davant del deure. I aquesta és la realitat que ens limita i que fa que l’espanyola sigui, davant la catalana, llengua hegemònica. La realitat que vivim avui, que ja no és la dels vuitanta del segle passat, evidencia que Catalunya, el catalanisme polític, no s’ha volgut fer mai un plantejament d’Estat pel que fa a l’ús de la llengua, que vol dir que la llengua esdevé factor de discriminació. En quin sentit? Doncs en el sentit que els qui més hi excel·leixen més possibilitats tenen per aconseguir els seus interessos. 

I per què diuen els nostres dirigents que ningú no serà discriminat per raons de llengua? Per tapar amb un vel la realitat, potser? Perquè de discriminació és innegable que sí que n’hi ha. Però l’única llengua a través de la qual s’efectua discriminació és l’espanyola, que és la que es fa necessària per obrir-se camí socialment. Què passa que a mesura que creix l’oferta en català, la llengua recula de manera tan alarmant? Doncs que tant com creix l’oferta en català en el sector editorial, per exemple, ara que som a les portes de sant Jordi, i en  mitjans de comunicació, paral·lelament augmenta també l’oferta en espanyol. Això vol dir que hi ha una supeditació persistent que cal tenir en compte quan parlem dels avenços del català, perquè, sovint encara més, l’espanyol també els experimenta en tots els àmbits, aquests avenços. 

Davant de tanta picabaralla política, per què no es pregunten uns i altres com és que no han estat capaços de bastir una política lingüística d’Estat valenta i coherent que situés la catalana com a llengua d’ús preferent? Per què no l’hem posada mai damunt la taula, la llengua, i la consegüent política lingüística que caldria aplicar, en les negociacions amb els respectius governs d’Espanya quan Catalunya ha estat, i és, imprescindible per formar govern a Espanya? El conseller Vila és entrevistat al Més nit de la televisió pública i no respon el que diria com a acadèmic, sinó que ho fa des d’una política de Govern segons la qual el poder no és pas conseqüència del voler. No podem pas negar, com a país, que ens perdem per les nostres pròpies febleses. Espanya ens guanya. I així ens va.