Els vetos són els instruments que fan servir els grups de pressió per a impedir l’aplicació de polítiques d’interès general. I com en tantes altres coses, els extrems es toquen. Grups d’oligopolis utilitzant els mecanismes d’influència sobre els partits del règim i els aparells de l’estat, impedeixen allò que els convé. A l’altre costat, grups de ciutadans protesten per decisions que creuen que perjudiquen els seus interessos particulars immediats, encara que sigui en detriment del comú.

El marc democràtic permet que de forma transparent, a voltes, o de forma subterrània, d’altres, aquestes forces actuïn. Posem un cas cridaner. Les empreses energètiques vinculades al petroli o a les nuclears han retardat tot el que han pogut el desplegament de les energies renovables, fins que arribat un moment, pretenen perpetuar l’oligopoli amb grans instal·lacions i macro línies de transport.

A l’altre costat, aparentment, i fent-los el joc, múltiples plataformes del No a una fotovoltaica, a una eòlica marina o a una central hidroelèctrica reversible, creixen com bolets arreu, amb arguments de regulació ambiental. La incapacitat de la política de govern i parlamentària de superar aquests bloquejos amb plantejaments que garanteixin el bé comú de forma clara, facilita que uns i altres acabin manant. 

Sobre els Estats Units, fa uns mesos, Benjamin Wallace-Wells publicava l’article Els demòcrates han d’aprendre a construir i detectava com els progressistes americans, demòcrates, anomenats també liberals, s’havien especialitzat en regular i prohibir; i que aquesta prioritat havia impedit el progrés dels qui teòricament havien de rebre els beneficis de les regulacions. Aquesta constatació s’inseria en el debat entre l’agenda del decreixement i la de l’abundància. 

Un dels debats en ambients progressistes era sobre perquè s’estancaven les ciutats americanes on es troben les feines més ben remunerades. I alguns opinaven que els problemes per créixer potser venien dels obstacles elevats per a construir. El 2023, es van emetre setanta mil permisos d'habitatge a l'àrea metropolitana de Houston, un estat republicà, amb tres vegades menys de gent  que l'àrea metropolitana de Nova York amb només quaranta mil permisos; i a San Francisco i Boston, encara menys.

Les causes poden ser variades, però algunes provenen de les lleis progressistes idealistes dels anys setanta que tenien la bona intenció de protegir les petites comunitats contra els interessos econòmics —lleis de revisió ambiental, normes de seguretat i anticorrupció, preservació històrica, salaris vigents i competències locals sobre urbanisme—. Però, aquestes normatives de contenció havien estat aprofitades pels propietaris d'habitatges i les empreses per especular a l’alça en bloquejar tot tipus de noves construccions. Així que, els vetos progressistes, en alguns casos, feien el joc als vetos rendistes. 

En l’article s’informava d’altres casos sagnants. A San Francisco, els activistes anti-avortament van impedir la construcció d'una clínica activant una protesta social contra els riscos de soroll i trànsit protegits per lleis locals. Els residents d’un barri van paralitzar nous edificis d’habitatge amb l’excusa de protecció patrimonial d’una bugaderia abandonada.

Un cas similar a Los Ángeles, on la protecció d’una antiga fàbrica d’avions va provocar fins a vint demandes judicials contra l’edificació d’habitatges. Fins i tot, els projectes públics tendeixen a quedar atrapats en la mateixa vetocràcia. Afegir un quilòmetre de via de metro als Estats Units, ara, costa el doble que al Japó o al Canadà, i sis vegades més que a Portugal; en els darrers cinquanta anys, el cost ajustat a l’increment d'una milla d'autopista interestatal s'ha triplicat.

Alguns intel·lectuals progressistes es van adonar que els esforços per construir una infraestructura d'energia verda estaven fracassant per la mateixa oposició “progressista” punt a punt del territori. Tres anys després que el Congrés autoritzés 7.500 milions de dòlars per crear una xarxa nacional de càrrega de vehicles elèctrics, només hi havia dos-cents catorze carregadors individuals a punt. 

Com escriuen Ezra Klein, del Times , i Derek Thompson, de The Atlantic, sobre aquest patró regulador al seu llibre Abundance (Avid Reader): cada decisió individual és racional, però la suma d’aquestes decisions pot tenir conseqüències col·lectives esbojarrades. Klein i Thompson assenyalen que: "Durant dècades, el liberalisme (progressisme demòcrata) americà ha mesurat el seu èxit en com de prop es podia arribar al sistema de benestar social de Dinamarca", però aquests esforços s'han vist complicats per la dificultat de subministrar prou habitatges, prou panells solars, prou de tot el que la gent necessita.

Per tant, opinen que el progressisme ha de fer un gir i un "canvi en la cultura política" que passi a donar suport a "accelerar el sistema". Volen un "liberalisme que construeixi", no només en habitatge i energia verda, sinó també en intel·ligència artificial i en el desenvolupament de fàrmacs, àrees on es detecten patrons prohibicionistes i ultraregulatoris que provoquen l'estancament. Els seus objectius són amplis. Aquest tomb de polítiques, les anomenen l'agenda de l'abundància, que ofereix, segons Klein i Thompson, "un camí per sortir del pantà en què ens trobem. Un nou ordre polític".

Els republicans que ostenten el poder a Washington també tenen un estat d'ànim acceleracionista. En molts sentits, l'argument conservador és molt senzill. Mentre els progressistes liberals de l'abundància poden confiar en utilitzar el govern federal com una palanca contra les vetocràcies locals, els republicans de Trump simplement volen destruir-lo per a què els negocis puguin prosperar. 

Trump ja ha provocat acomiadaments massius i dispersos, i amenaces de tancament d'agències a USAID, la FAA, l'Oficina de Protecció Financera del Consumidor i el Departament d'Educació, i, tot i que alguns d'aquests esforços estan sent impugnats als tribunals, n'hi ha més a la vista. Fins i tot, les persones dins l'òrbita de Trump que havien estat escèptiques amb les grans tecnològiques quan estava fora del poder, ara ja no.

I a Europa, des d’on solem mirar-nos-ho des d’una certa arrogància moral, potser no ens adonem que el bloqueig i les contradiccions del model regulador, burocratitzador i complaent amb les plataformes del “no al pati de casa”, ens estan portant al mateix cul se sac americà. I alguna gent que ens situem en l’òrbita de les esquerres comencem a estar cansats de tanta hipocresia. No posant remeis dràstics al bloqueig del sector públic, s’acabarà justificant els qui vinguin amb moto serres a liquidar-lo.

No es pot estar donant suport a qualsevol oposició a projectes de canvi tecnològic, per conservacionisme o per una suposada connivència amb el capitalisme neoliberal, quan no sempre és així. I al mateix temps es lloa, en un atac de neomaoisme, el lideratge de la Xina per sobre dels EUA, gràcies al desenvolupament planificat comunista que passa per canvis accelerats sense cap mena de consulta a les poblacions afectades per les obres faraòniques arreu del país, provocant moviments migratoris milionaris. El règim estalinista de capitalisme d’estat és altament valorat des de l’extrema esquerra de Podemos i Mélenchon, fins a la dreta i extrema dreta suportada per les oligarquies nacionals i internacionals.

Per això, és paradoxal que les democràcies europees jacobines estiguin obsessionades en liquidar les diversitats lingüístiques i nacionals internes i tinguin terror de la subsidiarietat cap a poders subestatals, però en canvi, siguin tan sensibles a les pressions corporatives que impedeixen reformar a fons l’estat i impulsar de forma decidida les polítiques de desenvolupament social i econòmic. Així que, o bé hi ha una acceleració dels canvis amb la intervenció de l’estat democràtic que sigui capaç de superar les vetocràcies dels de dalt o dels de baix, o els impulsos destructors de la cosa pública no pararan de créixer.