Maig de 1976. Paranimf de la Universitat de Barcelona. El dictador ja enterrat i els espetecs de la Transició van obrint-se camí a través dels carrers del país. Incertesa, somnis, promeses, anhels, energia i ganes de llibertat. Quatre mil dones reunides per reivindicar el seu paper en el país que venia. Ara fa cinquanta anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona.
Magda Oranich, Anna Balletbó, Lídia Falcón, Isabel-Clara Simó, Pilar Aymerich, Amparo Moreno, Montserrat Roig, Eulàlia Vintró o Maria Aurèlia Capmany, i moltes d’altres. Dones de procedències i ideologies diferents, transversals i de gran capacitat intel·lectual, social i política, que varen debatre durant tres dies de maig sobre el paper de la dona en el nou país que venia i traçar el camí que s’havia de recórrer per ser protagonistes de la història en igualtat de condicions.
Enguany, també fa 35 anys que ens va deixar Maria Aurèlia Capmany. Va ser una escriptora total. Autora de nombroses novel·les però que també va excel·lir en teatre, assaig, còmic, articles, guions televisius i radiofònics, lletres de cançons (per exemple de La Trinca) i la traducció d’obres de referència de Simenon, Calvino, Proust o Balzac, entre altres. Quan l’intel·lectualisme, per un motiu o un altre, no està passant precisament per els seus moments més opulents, cal recuperar referents col·lectius.
La dona a Catalunya i Feliçment soc una dona, publicats els anys 60, son obres cabdals de la defensa dels drets de les dones. Son retrats de les desigualtats de gènere i la necessitat de l’alliberament femení. Capmany vinculava aquest alliberament a la necessitat democratitzadora del país (recordem que s’estava sota la dictadura). Era fonamental que les dues coses anessin unides.
Vist amb els ulls d’avui, poden semblar plantejaments obvis però, en aquell context històric i social, representava una llavor imprescindible que s’havia de sembrar. “Ens havien ensenyat a callar i nosaltres varem aprendre a parlar”. Si ho donem tot per evident i descomptat, algun llençol es pot perdre sense adonar-nos-en.
Maria Aurèlia Capmany, a part d’escriptora i feminista referent, d’idees marcadament socialistes i defensora de la llengua i cultura catalana, es va vincular en la lluita per les llibertats. No només transmetia les seves conviccions a través de les seves obres sinó també amb el seu compromís cívic. A part de la seva participació protagonista a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona a la que fèiem referència, va ser la primera dona a presidir, el 1979, el PEN Català fent una important tasca de divulgació i reconeixement internacional de la literatura catalana.
El seu compromís indubtable amb el país la va portar, durant els anys 80, a ser la regidora de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona de la ma de Pasqual Maragall. Sempre és controvertida la vinculació dels intel·lectuals quan fan el salt a primera línia política. Això Jordi Amat ja ho va analitzar brillantment en El llarg procés. Però la intuïció diu que s’ha de reconèixer la valentia i el risc que suposa per una persona d’aquesta trajectòria, baixar de la seva atalaia de marfil per, al menys, intentar posar el seu coneixement i experiència al servei públic. En aquest cas, d’una ciutat.
Maria Aurèlia Capmany, dona de cultura catalana, que va créixer en circumstàncies adverses per les seves tres condicions i que, a través de la seva ploma i l’acció cívica i compromesa amb el país, va contribuir a fer-les més lliures i més dignes.