Els canvis polítics a l’Amèrica Llatina conviden a pensar que s’obre una certa etapa d’esperança progressista, ni que sigui per la certificació de l’alternança al poder, que sempre resulta saludable. Les presidències de Gabriel Boric a Xile i de Gustavo Petro a Colòmbia representen, com a mínin, aire fresc en un continent amb massa desigualtats no revertides. Relleu, transparència i voluntat transformadora. Això és el que evoquen els nous noms propis de la política llatinoamericana en les seves prioritats discursives. Felip VI, que va representar Espanya en la cerimònia d’investidura de Petro, no transmet precisament el mateix.   

Des de l’abdicació de Joan Carles I, en una operació articulada per assegurar la continuïtat de la monarquia davant el desgast creixent de la Corona, l’oficialitat ha volgut transmetre un rei capacitat per regenerar la institució. Però, vuit anys després d’accedir al tron, Felip VI no ha aconseguit traçar el camí perseguit pels qui volien bastir el monarca d’una autoritat creixent que guanyés quotes de popularitat perdudes, amb l’objectiu últim de mantenir l’statu quo. Certament, el rei emèrit no ha aplanat el terreny al fill ni li ha facilitat la feina, però la Zarzuela tampoc ha jugat bé les cartes al seu abast.

El monarca va ponderar malament les paraules quan el plet territorial impulsat des de Catalunya l’obligava a tenir un rol, i també va fer servir la funció de cap d’estat per pressionar els poders econòmics que ja digerien amb reticències el procés. El discurs de Felip VI el 3 d’octubre del 2017 és una màcula que no s’ha esborrat, i que es va fer gran amb l’actuació a la penombra per forçar que grans corporacions d’arrel catalana traslladessin la seu social. No és estrany, doncs, que amb la carpeta catalana ja menys efervescent, l’extrema dreta hagi atribuït al monarca la condició de figura referencial. Curiosa paradoxa: els Borbons generaven reticències en la ultradreta quan la democràcia espanyola era tendra i l’esquerra perseguia afermar la Constitució; ara, la dreta i els deixebles esgarriats s’abracen a la Corona amb genuflexions mentre l'esquerra constitucionalista fa mans i mànigues per minimitzar les patinades reials.

L’última ensopegada es va produir a Bogotà a compte de l’espasa de Bolívar. Felip VI no es va aixecar com hauria requerit un comportament respectuós amb la simbologia perseguida pel nou president colombià, un fet que accentua el decantament polític del monarca, per a satisfacció dels altaveus conservadors espanyols. Encara que portaveus reials amb firma mediàtica neguin el desaire del monarca -en clara contradicció amb els fets- mentre en portades madrilenyes se succeeixen les justificacions, resulta evident que el rei va actuar més amb l’orgull ferit que amb el sentit d’estat. Felip VI, dempeus! És el que haurien hagut de reclamar al monarca els qui volen una institució vigorosa i respectada, aquí i a ultramar. Acotar el cap davant la poca traça reial només fa un flac favor a la Corona.