Com a catalana i republicana, m'he mirat bastant de lluny la coronació del nou rei espanyol. Però em consta que molts analistes de guàrdia han trobat que el discurs de Felip VI era anacrònic, servil, militar, conservador, continuista, previsible, una repetició de llocs comuns, buit de contingut, sense sorpreses ni gestos cap als pobres súbdits que demanen coses rares. Una ocasió perduda.

I doncs, què esperàvem? La monarquia és una institució anacrònica, carca, masclista i, en conseqüència, el discurs del rei és anacrònic i fa olor de ranci. Tota monarquia és obsoleta per definició. Monarquia renovadora o monarquia democràtica són tan oxímorons com amor lliure, aposta segura, accident premeditat, caos controlat, creixement negatiu, pensament únic, espontaneïtat calculada, foc amic, guerra humanitària o el més conegut de tots (i oportú, en aquest context): intel·ligència militar. El rei també va flirtejar amb l'oxímoron quan va parlar de la unitat d'Espanya i, tot seguit, va fer referència a la diversitat que ens engrandeix i ens enforteix. Ah. D'acord. Això de la unitat en la diversitat encara no ho havíem sentit mai. Muchas gracias. Moltes gràcies. Eskerrik asko. Moitas grazas.

“Què esperàvem? Coherència!”, va exclamar més d'un periodista. Segons aquests col·legues decebuts, un rei del segle XXI no pot fer gala dels nous temps però alhora ignorar que els catalans volem votar o que la Constitució reclama una reforma. Ja em perdonareu l'obvietat, però a mi el que em falla és el sintagma “un rei del segle XXI”. De coherència, en canvi, no n'hi trobo a faltar ni un gram. Té tota la lògica del món que el representant d'una institució d'una altra època (el fill mascle, tot i tenir dues germanes grans) faci un discurs d'una altra època. Per pura supervivència. Si Felip VI s'hagués proposat modernitzar gaire el seu discurs, hauria arribat a la conclusió que la monarquia no té ni cap ni peus i hauria proclamat la República.