Dissabte es prepara una gran manifestació a Barcelona per clamar que els catalans no tenim por malgrat els brutals atemptats de la setmana passada i que cap violència fanàtica podrà canviar la nostra forma de vida, marcada per la tolerància i el respecte als valors democràtics. Toca manifestar-se, de forma massiva, solemne i cívica, i després seguir donant suport a les víctimes i pensar què es pot millorar, tant en les polítiques de seguretat com en les d'integració, per a que el nostre segueixi sent un país acollidor i segur. El cap de l'Estat, Felip VI, i el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, han pretès encapçalar la manifestació en l'enèsim intent de liderar el relat de la resposta democràtica i fer notar la presència de l'Estat a Catalunya en un moment en que hem de votar si en volem o no un de propi. Aquest és un debat que aquests dies no tocava (només s'ha fet des de la roïndat política o periodística) però que ressorgirà quan recuperem la normalitat: arraconar-lo o enterrar-lo seria regalar al terror el control de la nostra agenda política.

Condicionats pel clam ciutadà i el moment polític, els líders catalans, des de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras a Ada Colau i els portaveus de la CUP, han mogut fitxa en els darrers dies perquè siguin els serveis públics que han actuat amb exemplaritat (Mossos, personal sanitari i d'emergències, policia local de Cambrils...) els que tinguin tot el protagonisme a la manifestació. Estan plenament legitimats per ser ells i ningú més els que l'obrin. Darrere seu tothom se sentirà representat.

I Felip VI i Rajoy ho estan de legitimitats? És evident que no i el seu atreviment a l'hora de demanar-ho els hauria de passar factura. L'actual rei d'Espanya ha animat i liderat -com també ho va fer el seu pare fins al final del seu regnat- negocis armamentístics i de tota mena amb Aràbia Saudita, un dels països que més té a veure en l'extensió de l'islamisme radical a Europa. Ho explica molt bé aquest reportatge de Pep Martí. Felip VI, que dissabte va demanar als hospitals que ell i la seva esposa, la reina Letízia, es poguessin fotografiar amb les víctimes (nens inclosos), s'ha preocupat des que és rei de garantir que Espanya segueixi venent armes al regne wahhabita i absolutista, una monarquia que és al pòdium de les "amigues" de la casa reial espanyola.

I en els seus gairebé sis anys de govern Mariano Rajoy ha negat el pa i la sal als Mossos d'Esquadra, que aquesta setmana ha quedat clar que poden ser i han de ser la policia integral de Catalunya. Ara el seu delegat a Catalunya, Enric Millo, diu que el cos tindrà al setembre accés a totes les plataformes policials internacionals d'intercanvi de dades. Un "privilegi" que va en benefici de la seguretat de tots i que ja els negaven els governs socialistes posant-la en risc quan fins i tot se'ls amagava informació per allò del zel policial entre cossos. L'anterior conseller, Jordi Jané, home de diàleg i bones paraules, es va haver de barallar per convocar la junta de seguretat amb l'Estat i per poder aconseguir l'autorització del ministeri per comprar més armes. I la carta que va enviar el passat juliol Oriol Junqueras reclamant a Soraya Sáenz de Santamaría el pagament de més de 600 milions que l'Estat deu a Catalunya per finançar la policia de Catalunya (i que ja s'havien reclamat insistentment en reunions del Consell de Política Fiscal i Financera i en informes enviats per la conselleria d'Economia al ministeri d'Hisenda) esperen encara alguna resposta, fonamentada o no.

De poc val ara a uns i altres presentar els Mossos com un cos que s'ha guanyat el respecte (aquest dimecres ho feia, amb molt cinisme, l'editorial del diari El País Elogio de los Mossos, el mateix que fa just un mes s'escandalitzava en portada perquè un govern independentista hi situés independentistes al capdavant posant així en dubte la professionalitat i independència de la nostra policia) quan durant anys se li ha fet la punyeta, se'ls ha menyspreat o presentat com una "policia patriòtica".

Cal esperar doncs que, per respecte a les víctimes i en un gest de reconeixement dels seus errors que els honoraria humana i políticament, ni el cap de l'Estat ni el president espanyol tinguin un protagonisme que no mereixen i que una majoria de catalans, que en els darrers anys han desconnectat d'ells per raons ben diverses, no els reclama.