El grup municipal de CiU va anunciar divendres passat la seva intenció de buscar aliances per treure a Barcelona en Comú del Govern de Barcelona. Més enllà de les evidents contradiccions internes que suposaria una fórmula alternativa a l'actual pacte Comuns-PSC, la iniciativa de CiU respon a diferents motius. D'un costat, les diferències evidents respecte a la gestió del govern de Colau. De l'altre, el joc polític que els convergents necessiten representar en un moment en què la seva crisi electoral no toca fons i quan els Comuns estan en plena construcció d'un partit que els podria fer un ensurt.

Amb el conat de moció de censura, Convergència no espera tornar a l'alcaldia, però sí alinear l'escenari en concordança amb els seus interessos. Hi ha tres objectius vitals que aconsegueix d'un sol cop. El primer, recordar que l'alternativa a Colau són ells. Polarització com a estratègia total i gairebé única, la mateixa que va fer servir Colau per arribar a l'alcaldia i la que ara totes dues formacions voldrien per ressuscitar el vell escenari CiU-PSC de les primeres dècades de l'etapa democràtica.

En segon, desgastar el govern Colau. La coalició que governa Barcelona s'ha mostrat especialment incapaç per arribar a acords amplis. L'entrada de Collboni ha allunyat les formacions que van fer pujar Colau a l'alcaldia i que van aprovar els seus primers pressupostos: la CUP, probablement per sempre, i també a ERC, que ni vol ni pot aparèixer al costat de la força tradicional del centre-esquerre català a la qual donava per desactivada. Però, els Comuns tampoc han fet res per entendre's amb la resta de forces, les de la dreta. Mentre el seu principal argument contra el Govern de Junts pel Sí sigui mostrar la realitat sota una intransigent lògica de l'eix esquerra-dreta, estaran hipotecats a l'ajuntament i s'hauran de conformar amb la paràlisi de l'únic gran executiu de què disposen.

El tercer objectiu de Convergència amb la proposta contra Colau és desactivar una de les armes més afilades d'ERC. Els republicans han seguit els últims mesos una estratègia centrada a fer oposició per l'esquerra a Colau i, de passada, de marcar perfil progressista de cara al Parlament. Però aquesta estratègia serveix mentre no apareix una alternativa per la dreta, a la qual hagin, o no, de donar suport. Això és precisament el que ha aconseguit Trias postulant-se.

Divendres passat ERC es va mostrar oberta a "parlar" de la possibilitat d'un govern alternatiu, cosa que van fer servir els comuns per atacar-los sota el pretext d'alinear-se amb la dreta. Aquest cap de setmana ja han desmentit que estiguin disposats a fer aquest govern, cosa que farà servir Convergència per acusar-los de sostenir el de Colau. És a dir: els republicans han caigut de quatre potes donant munició a totes dues parts.

És cert que hi havia pocs antídots que poguessin fer servir les forces esquerranes de l'oposició contra la maniobra electoralista de Convergència que busca encaixonar-les. Però almenys n'hi ha un que és hora que comencin a fer servir més sovint: fer un balanç públic i honest de l'acció de govern de l'equip d'Ada Colau durant aquests poc més de 500 dies al consistori.

És cert, la revolució ciutadana promesa està lluny de produir-se. I, també és cert, hi ha poca renovació en un ajuntament governat per forces del mateix color que en la majoria de les últimes dècades. Però les polítiques dutes a terme per Barcelona en Comú sí tenen una profunda visió social, com poques vegades s'havia vist fins ara. I això s'ha de dir. Com s'ha de dir que s'han pres mesures efectives contra els desnonaments i que s'està proposant un dels plans d'habitatge més ambiciosos posats en marxa al terreny municipal. Els pressupostos, sense tirar coets, són expansius i han imposat una visió integral sobre Barcelona que aposta per la redistribució territorial. A més es nota un incipient impuls regulador sobre sectors econòmics l'expansió que topaven amb els drets dels ciutadans.

És molt probable que aquest no sigui el govern amb el qual somia ERC, i segur no és el que somia la CUP. Per això, ni per a elles mateixes ni per a l'electorat barceloní d'esquerres, no seria bo que aquestes dues formacions perdessin posició negociadora davant el binomi Colau-Collboni. De fet, en matèries com la regeneració, la transparència, els excessos policials o la concepció de la seguretat pública, val més que l'oposició els faci un marcatge en curt. Però això no pot amagar que no hi ha una majoria alternativa que respongui de forma més ajustada al que els barcelonins van votar al maig del 2015. La clau no és un govern alternatiu, que no n'hi ha, sinó millorar les polítiques, que sí que pot fer-se. Només una oposició constructiva aconseguirà tirar-les endavant.