De la minigira eurocomunitària del conseller Romeva per internacionalitzar el procés, en saltava un titular l’altre dia que deia: “Estranyesa entre diputats i càrrecs governamentals europeus per la falta de diàleg per part de l'estat espanyol.”
Entrem en aquella etapa que si des d’una de les parts s’invoca tant el diàleg és que ja es veu que no hi ha forma ni intenció de dialogar.

”Si vols fer les paus no parlis amb els teus amics, sinó que ho has de fer amb els teus enemics” deia Moshé Dayan. Dayán, que amb aquell ull tapat li conferia un aire de pirata honest,  va ser ministre d'afers exteriors d’Israel en el govern de Menahem Begin i va acabar sortint-ne precisament per desavinences en l’etern conflicte amb els palestins. Ja el 1981 Dayán ja proposava la cessió incondicional i unilateral dels territoris ocupats. Ell que havia sigut l'arquitecte que havia procurat els acords per fer la pau amb Egipte sempre havia sigut partidari de parlar per resoldre el conflictes.

Si no hi ha voluntat de llimar diferències entre les parts –cosa que només s’aconsegueix quan dos s’asseuen i parlen- el problema es fa gros, s’enquista, s’allarga i no se soluciona i van passant anys i generacions que hereten el problema i les males maneres de resoldre-ho. En canvi, parlant de resoldre conflictes que semblaven irresolubles, el que hi havia a Sud Àfrica entre negres i blancs. Doncs just ara fa 25 anys que van decidir posar fi a l'apartheid i començar a refer el diàleg. I tot plegat gràcies a la voluntat de les persones, al factor humà que va presidir les trobades, les negociacions.

No en va El factor humà també va ser el títol d'un llibre del 2008 del periodista John Carlin. En el llibre, Carlin explicava com el llavors president sud-africà, Nelson Mandela, va aconseguir construir una nació que estava a les portes d'un guerra civil entre blancs i negres gràcies a un partit de rugbi. Una gesta que només s'explica pel carisma i la lluminositat d'aquest home. I ho va aconseguir apel·lant al factor humà, a les persones. De fet, el llibre comença amb les paraules de Mandela als seus quan han d'embastar el procés de reconciliació: “No us adreceu al seu cap, sinó al seu cor.”

Apel·lar als sentiments, a les emocions, era la clau perquè aquella gran família que era Sud-àfrica comencés a tancar ferides. En el nostre cas, no serveix ni emmirallar-nos en el cas àrabo-israelià ni el sud-africà perquè a l’altra banda no hi ha aquesta voluntat: només hi ha voluntat de fer les coses a dret a llei. No importen les persones i el que senten, el que volen. No hi ha per tant tampoc voluntat d’asseure’s a parlar i ni molt menys a posar sobre la taula les tres R. No és cap fórmula magistral però podria funcionar. Reconeixement per part d’un govern espanyol que admet que s’ha equivocat ignorant les insistents demandes catalanes. Reconèixer que ha comès un error i voler esmenar-lo, propiciar la reconciliació entre Catalunya i Espanya amb un “ em sap greu- ho sento” i tot seguit mirar de trobar una resolució. I això vol dir seure al voltant d’una taula i pensar plegats una sortida, de manera amistosa, acordada. Ara, tot això no val per res si l’altre no en vol ni parlar de fer les paus.