Un cop superat l’impacte inicial dels fets del 17 de juny a Barcelona, hi ha alguna consideració que, ja amb uns quants dies per entremig, pot començar a fer-se. Potser la més dura de totes és que tothom ha pogut adonar-se de fins a quin punt, en la política actual i amb una intensitat desproporcionada amb relació a períodes anteriors, la institucionalització pública de la mentida és una realitat dolorosa i una pràctica habitual.
 
Líders polítics que lideren o aspiren a liderar ciutats amb més d’1.600.000 habitants menteixen en públic als mitjans de comunicació i, per tant, a la ciutadania que en rep el missatge. La mentida sistemàtica, en temes essencials, és emprada amb tota impunitat i sense cap mania, convençuts com estan els qui l’empren com a instrument polític que això no els causarà cap dany electoral, ni el menor desgast entre els seus, segurs que aquesta pràctica no n’afectarà la credibilitat.
 
Els principis ideològics, l’ètica, la netedat de l’acció pública es mantenen ben desats, conservats amb pany i forrellat, per si de cas algun dia calgués fer-ne ús. Com sap molt Nació i els seus lectors, fa quatre anys, la batllessa de Barcelona, responent una pregunta del subdirector d’aquesta casa, Ferran Casas, mentí de forma descarada sobre l’acceptació d’un hipotètic suport ultradretà per a mantenir-se en el càrrec de primera autoritat municipal.
 
Ara, novament, noms destacats del PSC i dels Comuns van tornar a reiterar, del dret i del revés, que no accedirien a cap nova operació semblant a la de fa quatre anys, per accedir a la batllia. Que consti que l’aliança entre diferents formacions polítiques és una pràctica legítima a tot arreu, però no hauria de ser-ho arribar a acords amb un partit com el PP, fundat pels ministres del general Franco, sense cap mena de tradició i cultura democràtica.
 
Curiosament, no havien passat ni 24 hores que els partits perjudicats pel trio de Barcelona ja anaven a carrera feta a pactar amb el PSC a tot arreu on podien, fossin ajuntaments, consells comarcals o diputacions. No cal dir que l’estupefacció és general, ja que resulta difícil d’entendre i de pair que els mateixos que s’estomacaven al Saló de Cent barceloní, l’endemà ja es donaven el bec, apassionadament, en tot d’institucions locals arreu del país. La sensació que uns i altres fan comèdia i que es mouen més per objectius immediats de poder de sigles i persones, més que no pas per horitzons de futur de sobirania nacional, no serà fàcil de superar.
 
D’altra banda, l’afirmació per part dels Comuns que en el programa electoral de Sumar-En Comú podem hi figurava un referèndum per tal de resoldre, democràticament, el conflicte nacional de Catalunya amb Espanya, va ser desmentit, a l’instant, per les paraules de la líder en cap, Yolanda Díaz, tot afirmant que “no existeix cap programa electoral de Sumar-En Comú Podem, sinó de Sumar i prou”. No recordo una desautorització tan humiliant com aquesta a la política catalana, desautorització que no ha estat replicada en cap moment per part de les sigles al·ludides. El que havia de ser l’esquerra transformadora d’aquí ha acabat sent un simple apèndix dòcil, obedient i sumís de l’esquerra espanyola, fins al punt d’acceptar candidats a diputats a les llistes de Barcelona o d’Alacant, caiguts com a paracaigudistes des de Madrid.
 
Totes aquestes pràctiques fan malbé la política democràtica, l’empastifen i li lleven credibilitat als ulls de la gent. Expressions del tipus “tots són iguals” o bé “no n’hi ha un pam de net” retraten amb dolor, escepticisme i desesperança la situació, mentre no fan res més que beneficiar opcions polítiques i electorals autoritàries i antidemocràtiques que, a partir de la realitat, en fan un ús barroer i demagògic. No serà gens senzill canviar l’estat d’ànim de la gent si no es percep, alhora, una voluntat de canvi de les sigles figura que “amigues”, voluntat que ja només pot ser expressada en accions concretes atesa la pèrdua de credibilitat de la paraula donada.