La crisi de Ceuta ha posat la immigració al centre del debat polític, just quan s’enceta el darrer curs de la legislatura a l'Estat. I probablement ja no l’abandonarà, perquè es tracta d'una qüestió que inclou tots els ingredients que nodreixen la toxicitat en el debat públic. El que hauria de servir per una discussió honesta sobre el model de país que es vol serà emprat com un estri per desestabilitzar i empobrir encara més les converses polítiques.
El govern espanyol -i aquesta també és una característica de Pedro Sánchez- contribueix a la crispació quan es nega a fer autocrítica. Certament, és molt difícil, si no impossible, gestionar un allau de 80.000 persones en un enclavament com Ceuta. Però en aquest cas s’han produït errors manifestos, començant per una gravíssima manca d’informació, que interpel·la directament als serveis d’intel·ligència. Les discrepàncies entre els ministres Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles no afegeixen robustesa a la posició de l’executiu. I la convocatòria del consell de seguretat nacional gairebé un mes després dels fets deixa en evidència la Moncloa.
Tothom intentarà no perdre terreny en aquesta carpeta. Junts ha recuperat la reivindicació de les competències en immigració per a la Generalitat. Una proposta més que legítima, però que tampoc escapa a la teatralització. Si realment es vol que aquest cop Podem acabi avalant la llei per a la delegació de competències, no hauria estat millor una interlocució prèvia amb el partit que lidera Ione Belarra? En lloc d’això, es prefereix escenificar la iniciativa per no perdre pistonada, encara que això faci més difícil la seva aprovació.
La dreta espanyola olora la sang en una qüestió tan sensible i ha desfermat la seva pitjor retòrica. El cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, ha propugnat la deportació massiva dels immigrants, inclosos els menors. Un fet aquest que impedeix la legislació. I el líder del PP ho sap o ho hauria de saber, però li és indiferent. Aquí, l’objectiu és erosionar l’executiu de Sánchez i enviar el missatge que pot excitar una mica més el potencial elector. Curiosament, Feijóo també ha demanat una “relació intel·ligent” amb el Marroc. Serà interessant de veure, si un dia arriba a la Moncloa, com gestiona les relacions amb un Rabat que ja l’espera amb candeletes.
La carpeta de la immigració requeriria que la classe política treballés amb rigor, de manera adulta, per explicar a la ciutadania la realitat d’un model de país que necessita dels migrants. Tan absurd és una política de portes tancades com aplaudir un model que reclama de més immigrants, això sí, amb pocs drets. És exigible un exercici de maduresa per part dels responsables polítics per comunicar amb claredat el cost de les diferents opcions en política migratòria.
Es deixa tot el terreny a l’extrema dreta si les forces democràtiques renuncien a la serietat en un tema que no es pot gestionar des d’un voluntarisme estètic. Encara és hora que algú expliqui amb vocació pedagògica la realitat d’un fenomen com el migratori. Els responsables polítics no s’han d’adaptar al nivell de debat de certs espais digitals, sinó que han de fer un esforç il·lustrat d’enriquir el lèxic polític. Va ser Rafael Campalans qui va dir allò de "política és pedagogia". Aquesta podria ser una arma poderosa contra els discursos d’odi.