Encara no havíem acabat de pair els canelons de Sant Esteve, que dimarts al matí sona el telèfon. Estan detenint en Joan. Merda. I jo a una hora en cotxe de Vic. Portem més de dos mesos esperant aquest moment, hem debatut, creat i refet setmana rere setmana el protocol d'actuació amb el divers grup de companys i companyes del Moviment 30/03, però no podem evitar quedar-nos paralitzats per uns moments. No hi ha temps, activem la màquina.

De camí cap a Vic, el telèfon treu fum, i el cap encara més. Avisem tothom, comuniquem-ho a la premsa, convoquem les concentracions al vespre, muntem l'autobús per anar a Madrid. "He de trucar en Ramon, que no té Wwhatsapp", penso. Però el primer que veig quan entro a Vic: en Ramon penjant aquells cartells que feia setmanes que teníem preparats amb les paraules "Llibertat Joan Coma". Som un equipàs.

La incertesa ja s'estava allargant massa. Pensava que fins i tot potser deixarien de fer el ridícul, però no, faltava el capítol més absurd. Aquesta detenció, així com la imputació i la investigació de les paraules d'en Joan Coma, un càrrec electe, en el ple municipal és una mostra més de l'amenaça de l'Estat contra els drets bàsics de la llibertat d'expressió i de pensament. Una mostra més de la judicialització de la política per part de l'Estat, que es fa evident quan l'Audiència Nacional ens imputa i investiga pel sol fet de ser independentistes.

En Joan va fer ús de la desobediència a finals d'octubre com a acte social i d'embat a les actituds i accions antidemocràtiques de l'estat espanyol, i com a forma d'actuar davant les imposicions judicials. Ell ho va fer de manera voluntària, i la resta de persones que formem part del Moviment 30/03 sempre hem respectat aquesta decisió, malgrat moltes d'elles, potser no haguessin fet el mateix. Estem juntes, però, en defensa de les llibertats. I aquesta vegada se l'enduien contra la seva voluntat.

Vam fer assemblea d'urgència a les dues del migdia. Calia fer l'encartellada convocant a la concentració del vespre, no parava d'apuntar-se gent a l'autobús. Tothom estava nerviós i espès. I malgrat que només estàvem posant fil a l'agulla a tot el que feia setmanes que estàvem organitzant, la trobada va ser una empenta col·lectiva per preparar-nos per les intenses hores que ens esperaven. També és bonic i necessari compartir nervis i sensacions. El telèfon no parava. I jo no podia evitar pensar: "On serà ara en Joan? Com està? Què deu sentir?". Em reconfortava pensar que segur que estava tranquil, que té les idees clares, que sap que som al seu costat. I que estaria content de veure'ns amb aquell somriure que ens ha encomanat.

A les vuit, més d'un miler de persones de multitud de colors polítics ens vam solidaritzar amb en Joan a la plaça Major de Vic, una mostra més de defensa de les llibertats i la democràcia, i vam exigir, ara sí, la seva llibertat, "Et volem lliure, et volem a casa i et volem a l'ajuntament de Vic representant a qui t'ha escollit democràticament". Així acabava el manifest poca estona abans de pujar a l'autobús.

Gairebé una quarantena de persones vam compartir viatge nocturn fins a Madrid en un autobús ple de fermesa. "On deu ser ara en Joan? Què deu sentir?". Arribàvem a Madrid poca estona després de les cinc del matí, perquè la gran sorpresa és que no ens van aturar en tot el camí. Ens devíem avançar a les previsions de la policia. Així que vam fer temps, ens vam retrobar amb una dotzena més de persones que havien viatjat amb cotxes, entre les quals la família d'en Joan, i vam esmorzar a prop ja de l'Audiència Nacional. A quarts de nou ja érem a la porta, on ja s'hi esperaven tres dels cinc regidors d'ERC de l'Ajuntament de Vic, amb altres persones del partit.

De seguida que ens van veure aparèixer, els agents de la Policia Nacional ens van fer fora. Segons deien, estàvem en una zona de seguretat i aquella concentració de persones no havia estat comunicada. Així que ens van obligar a situar-nos a l'altra banda del carrer Gènova, una cantonada més avall, permanentment vigilats per un cordó d'agents de la policia, que manifestaven obertament la seva hostilitat, amb expressions com "qué asco, qué asco, qué asco". És sorprenent, però no deixen de ser els agents que teòricament protegeixen l'Audiència, allà on en aquell mateix moment, el jutge Ismael Moreno, expolicia franquista, i el fiscal Vicente González Mota, es basaven en el codi penal franquista del 1973 i no pas en l'actual mentre prenien declaració a Joan Coma. Una declaració que el fiscal va començar preguntant que si per trencar un ou i fer truita cal fer força. Espectacular.

Al primer grup de persones que vam arribar ens van identificar a totes. Es van endur els nostres DNI sense gaire més explicacions. Un va dir que havien de mirar els nostres antecedents penals; un altre, que allà funcionava així, que allò era una concentració no comunicada. Allà ens vam estar més de quatre hores, no parava de venir gent. Hi era també l'alcaldessa de Vic, Anna Erra; l'alcalde de Prats, Isaac Peraire;  David Fernández, Anna Gabriel, Eulàlia Reguant, companyes d'Òmnium, i tantes altres persones solidàries d'arreu. En total, més d'un centenar de persones. De tant en tant, veïns de Madrid que passaven per allà ens regalaven algun "separatistas", "provincianos", o "arriba España". Però no tothom, evidentment. Els cambrers del bar més proper van aplaudir quan van deixar en llibertat en Joan, i va venir a fer-li costat Elena, la mare d'Alfon, l'antifeixista de Vallecas empresonat des de fa dos anys i mig, entre d'altres moltes persones.

Ja poden anar dient, que no ens tombaran. Allà estàvem tots units, esperant en Joan, al costat de la Laia i de la seva família, el més gran exemple de fermesa i dignitat. Aquest caliu és el que vam transmetre a en Joan quan es va retrobar amb nosaltres, per fi, cap a la una del migdia.

Ja a l'autobús, de tornada, ens arriba una foto que ja ha anat circulant per les xarxes socials, on apareix Josep Anglada, caminant, just sota la pancarta de l'ANC amb la cara d'en Joan i la frase «Mai caminaràs sol». La foto arriba acompanyada del missatge "A Vic n'hi ha un que camina ben sol". Pura poesia, com vaig llegir en un tuit. Així és. Després de 24 hores voltant, cansades, amb tensió, la sensació d'estar juntes i acompanyades dóna moltíssima força per afrontar les situacions. El mateix feixisme que ens va denunciar amb la complicitat d'aquesta cara de l'Estat que ens veu i diu "qué asco", que ens obliga a anar a Madrid per preguntar-nos si per trencar ous fem força, que judicialitza la política i que és clara hereva del TOP en època franquista, aquest mateix feixisme, però, camina ben sol, i depèn de tots nosaltres que desaparegui del tot.

Ni la repressió de l'Estat ni l'intent de condicionar el referèndum pot encallar el procés de ruptura democràtica amb l'Estat espanyol. La persecució de l'independentisme ens ha de fer mobilitzar i reforçar el compromís majoritari en favor del referèndum d'autodeterminació. Impliquem-nos i retrobem-nos allà on tot comença. Al carrer.