Cap sorpresa en la junta d'accionistes de Ferrovial: la companyia es traslladarà als Països Baixos, com defensava el seu president, Rafael del Pino. En l'horitzó, la voluntat de cotitzar als Estats Units -posar els peus a Amsterdam ho fa més fàcil per un acord de reciprocitat- i l'obtenció d'un tracte fiscal més favorable. Del Pino, enfrontat al govern espanyol per la decisió del trasllat, ha negat públicament que aquest sigui un dels arguments, però només cal treure la calculadora per entendre que és un motiu de pes a l'hora de marxar tècnicament d'Espanya. En dues generacions, els Del Pino han passat de ser exponents del franquisme econòmic -el primer contracte sucós el van obtenir amb Renfe- a exemplificar el neoliberalisme que mira més la cartera que la bandera. El patriotisme, ja se sap, no sempre ho aguanta tot.

Dit d'una altra manera: la bandera importa, però només si no fa perdre diners. O si no impedeix guanyar-ne més, que en aquest cas ve a ser exactament el mateix. Ferrovial, una empresa que ha fet fortuna amb les concessions d'obra pública, prefereix establir-se en un altre estat -casualment amb trets de paradís fiscal- per consolidar el "creixement internacional". No és cap secret com d'estreta és la relació entre les grans companyies i els poders polítics -passa el mateix a la Generalitat, que cíclicament qüestiona els contractes amb empreses de l'Íbex-35 però les concessions no s'acaben mai-, de manera que la marxa de Ferrovial obre un esvoranc inèdit. Un esvoranc, per cert, que Pedro Sánchez està disposat a aprofitar per castigar electoralment la dreta. En aquestes eleccions que vindran, el líder del PSOE hi arribarà transmutat en capità de les esquerres a tot l'Estat. És el personatge que li toca representar, molt similar al que va visibilitzar quan el seu partit el va destronar l'any 2016.

La confrontació amb els poders econòmics -especialment les energètiques a causa els impostos extraordinaris- li serveix a Sánchez per erigir-se en defensor de les classes mitjanes, castigades per la inflació, i també per emmarcar el PP com el partit que es dedica exclusivament a defensar els interessos dels segments més privilegiats de la societat. I, al seu torn, Alberto Núñez Feijóo, amb episodis com el de Ferrovial, pot sortir a dir que el govern de coalició a l'Estat no cuida les empreses i que ofega l'economia productiva amb més càrrega impositiva. En certa manera, tant Sánchez com Feijóo hi surten guanyant, perquè la fuga de la companyia de Del Pino confirma el marc prefixat pel PSOE i pel PP. Especialment ara que s'acosten les eleccions municipals i autonòmiques, assaig de les generals de finals d'any o de principis del 2024.

En el fons, però, el més rellevant de la decisió de Ferrovial és el concepte de patriotisme. S'associa -amb raó- l'alt empresariat estatal amb una defensa desacomplexada de l'espanyolitat més explícita, la llotja del Bernabéu, els despatxos de desenes de metres quadrats, lliçons als governs sobre com sortir de les crisis -de les quals sempre en surten amb el suport públic, com es va demostrar amb el crash financer de fa una dècada, i les retribucions intactes- i apel·lacions constants a la responsabilitat mentre s'escruten tots els mecanismes per maximitzar els beneficis. Observant els accionistes que té Ferrovial -el fons d'inversió Black Rock o bé TCI -controlat pel britànic Christopher Hohn, fortuna número 273 del món segons la revista Forbes-, marxar d'Espanya només obeeix al patriotisme de saló i parquet borsari.

Portar una polsereta amb la rojigualda no converteix automàticament algú en patriota, encara que sigui llustrós. Possiblement sigui més patriota pagar l'impost de patrimoni i l'impost de successions on i quan toca, o bé pagar salaris dignes i garantir condicions justes per als treballadors. O assumir decisions que retallin beneficis si hi ha una inflació desbocada, o acatar decisions del govern espanyol si són equitatives i redistributives. Perquè ser patriota no és una feina amb horari d'oficina, o de caps de setmana, o merament social: és una actitud que ho hauria d'impregnar tot, i no a la carta. Que és el que representen empresaris com els Del Pino.