Sense la intervenció de la Fiscalia General de l'Estat, la repressió no hauria arribat als punts àlgids dels últims anys. La querella de José Manuel Maza per rebel·lió contra els membres del Govern i Carme Forcadell després de la declaració d'independència no només va servir per iniciar el processament dels líders que la van fer possible, sinó que va convertir-se en el paraigua polític i jurídic per denunciar el "cop d'estat" del 2017. Quan un executiu -va ser el cas de Mariano Rajoy- renuncia a la negociació i traspassa qualsevol responsabilitat a l'arquitectura judicial de l'Estat, un dels seus principals pilars i especialment bel·ligerant quan és la sobirania el que està en joc, acaba perdent el control de la situació.

Els governs no són eterns -que li preguntin a Rajoy, substituït mentre degustava els últims destil·lats com a president en un restaurant a Madrid mentre la bossa de Soraya Sáenz de Santamaría ocupava el seu escó al Congrés-, i el que funcionava per al PP no serveix ara per al PSOE. Si més no, per al PSOE actual.

Un partit, per cert, que no es va queixar amb la querella de Maza, ni amb el processament per rebel·lió. Els socialistes han estat part indispensable de l'estratègia judicial contra l'independentisme, derivada també de la pèrdua de l'aforament dels membres del Govern -processats i empresonats després per l'Audiència Nacional, primer, i al Suprem, després- arran de l'aplicació acrítica del 155. Però resulta que Pedro Sánchez, en l'enèsima reconversió, aposta per desjudicialitzar, recomençar, dialogar, pactar.

Sigui per convicció, sigui per necessitat, el líder del PSOE ha decidit desinflamar  la situació amb Catalunya, i per això vol abaixar la temperatura judicial. De ministre de Justícia ha escollit un perfil aparentment dialogant, Juan Carlos Campo, que assumeix la cartera d'una Dolores Delgado que farà el salt a la Fiscalia General de l'Estat.

El nomenament és, d'entrada, poc estètic. Delgado disposa d'una àmplia trajectòria com a fiscal, però ha ocupat el número cinc a les llistes del PSOE i la flaire de porta giratòria és accentuada. Podrà actuar amb equanimitat davant dels seus companys de partit? Tindrà un biaix a l'hora d'analitzar presumptes irregularitats de qui fa dos dies eren adversaris polítics? La dreta política i mediàtica, encegada pel pacte PSOE-Podem amb el suport extern d'ERC i Bildu -una combinació que genera crits a l'hemicicle i portades que supuren temors ancestrals dels qui estan acostumats a guanyar sempre-, veu concessions a l'independentisme a cada cantonada, i el nomenament de Delgado no n'és l'excepció. La politització jurídica, però, no molestava tant el PP quan el Tribunal Constitucional, garant del règim del 78, el presidia un militant seu.

El problema, en essència, és com s'escullen els òrgans rectors de la justícia. Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), té el mandat caducat des del novembre del 2018 i les majories al Congrés, on són necessàries les tres cinquenes parts de la cambra per renovar l'òrgan de govern dels jutges, no fan pensar en una renovació immediata.

El nom per presidir el CGPJ era el de Manuel Marchena, absoluta referència del constitucionalisme judicial fins que va arribar la desautorització -sortejada amb argúcies dubtoses- dels tribunals europeus, però una indiscreció del PP va impedir un acord fet. L'actual majoria en l'òrgan de govern dels jutges es va posar en pràctica durant la majoria absoluta de Rajoy, i això té costos.

Ja s'han anat veient al llarg dels primers dies del govern de coalició. Unes crítiques de Pablo Iglesias a la justícia espanyola pels revesos recollits arreu del continent van comportar un comunicat exprés del CGPJ, que aquest dijous ha avalat dividit el perfil de Delgado com a fiscal general de l'Estat. És obvi que en part de les estructures de l'Estat no agrada que Iglesias, Irene Montero o Alberto Garzón siguin vicepresident o ministres, respectivament, però això només exemplifica l'immobilisme que durant dècades s'ha establert en el Madrid més profund.

Ni Sánchez negociarà la independència de Catalunya, ni Iglesias implantarà els plans quinquennals a Espanya, ni ERC podrà maniobrar per obtenir l'amnistia per als presos polítics en el curt termini. La perversió del llenguatge de la dreta, desbocada, pot acabar servint per cohesionar Sánchez i Iglesias més que no pas per treure'ls de la Moncloa.

Delgado tindrà feina en un context en temps d'hipèrbole. Si el diàleg és rendició, si la negociació és trencar la sobirania nacional, si encaixar la mà de l'adversari polític és trair la pàtria -sempre en majúscules-, qualsevol ínfima concessió o interpretació de la legalitat que es pugui interpretar com un gest a l'independentisme serà un centímetre més en la tomba política que les tres dretes preparen a la futura fiscal general de l'Estat. El problema de mesclar el poder judicial amb el polític és que el primer sempre imposa els calendaris, i les seves decisions en forma de querelles i condemnes provoquen un mal pràcticament irreversible. I el PSOE, que sap de què va la pel·lícula, ho hauria de tenir en compte si de debò vol recomençar les relacions amb Catalunya.