M’encanta escriure. I escric perquè visc, perquè és la meva forma d’entendre el món, d’aturar el temps, de processar les coses que veig, que em passen, que sento. Però si alguna cosa m’agrada tant o més que escriure és llegir. I tot el que això implica: aprendre, imaginar, créixer, expandir-se; descobrir fets, persones, anècdotes, o, “simplement”, paraules... Com per exemple festejador. Coneixia l’objecte en si i descobrir-ne el nom ha estat una revelació. Igual que (re)pensar en el verb mateix, que tant havia sentit a dir a casa de menuda. Festejar. Amb aquelles connotacions de celebració i alegria...

Aquest any m’havia proposat gaudir de la diada exclusivament com a lectora i, malgrat el propòsit, he acabat signant aquest matí amb el mallot groc de Mammaproof, per celebrar la publicació de la nova guia Bcn family welcome— de la que sóc coautora—, i, al vespre, rematant aquest article que feia xup-xup al llarg de la jornada. No he pogut anar a saludar a una pila d’autors a qui m’hagués fet gràcia veure o desvirtualitzar, però... està bé. (Sempre ens quedarà el Facebook!) Reconec que no sóc una persona de persones (a people’s person, que diuen els angloparlants) i la gentada m’atabala. Recordo l’admiració que em provocaven en Joaquim Carbó i l’Emili Teixidor quan venien als Jocs Florals de l’escola, tot i que no he estat mai gaire mitòmana, ni simpatitzant del show bussines, però... és part del festeig. Del dia.

Normalment, a l’hora d’anar a dormir, el nostre fill Pau vol que li expliquem contes (que acostumen a ser inventats, amb protagonistes que ell mateix escull a l’atzar). Avui, però, m’ha demanat que per acotxar-lo li expliqués com es fa un conte; de quina manera es posen dins dels llibres. I m’ha sortit explicar-li el que jo sentipenso: que tot comença amb una idea, que és com una espurna que encén un foc, que creix, fa molta llum, i es converteix en una història, a la qual l’escriptor dóna forma perquè vol compartir-la, i que posa per escrit per a no oblidar; llavors, sobre el paper, la fa encara més bonica, la poleix i decora, a vegades amb dibuixos, a vegades amb fotografies; i després, altres persones fan possible que arribi a les llibreries, uns assegurant-se que la història estigui ben escrita, altres que resulti entenedora en diferents idiomes; uns fan anar màquines que escriuen com mil bolígrafs alhora, i altres transporten els llibres a totes les ciutats i pobles, amb camions a les llibreries, o amb avions per als que tenen pressa... I tots estimen allò que fan, perquè és fruit i objecte d’estima. Des del que s’inventa la història, fins al lector/a que anhela llegir-la, fer-la seva. Com tu... La veritat és que no sé en quin punt s’ha adormit, què ha escoltat o què no, però ho ha fet amb un somriure als llavis. El mateix que duc jo ara.

Avui és el dia dels enamorats també, no sols de la lectura. I no hi ha una mena d’amor només: les persones som capaces d’estimar de moltes maneres diferents. Estimem a les nostres parelles, xicots, esposes, amics, amants, pares, mares, avis, iaies, coneguts, saludats; les nostres mascotes, animals o vegetals, la feina i les aficions que ens dóna el sou o ens permeten ser creatius... Estimar és llegir, escoltar, posar límits, el respecte propi i aliè, mirar als ulls, somriure, fer les coses amb cura i atenció, demostrar afecte, perdonar, disculpar-se... La vida. Viure. Hi ha milers de petits actes d’amor al nostre voltant, diàriament, i no ens cal ser danesos per a saber gaudir-ne. A Catalunya tenim un hygge, slow i Km0. De nosaltres depèn posar-lo en pràctica, contribuir-hi. Avui ho hem fet per Sant Jordi—cadascú a la seva manera—; i demà, què? Doncs demà, més i millor. (O no?).