Guerra a les portes de la UE i la política catalana no sap què dir, bàsicament perquè no està entrenada a parlar de geopolítica. No en sap, i a més el tema la incomoda. És una paradoxa massa evident com per no ser subratllada: la majoria del Parlament de Catalunya diu que vol un estat, però li tremola la veu quan ha de parlar de la part antipàtica –i inevitable– de ser un estat, coses com l’ús de l’autoritat en cru, el monopoli de la violència, o la realpolitik internacional. Si ets monitor d’agrupament escolta et pots permetre dir No a la Guerra i deixar anar quatre frases benintencionades que semblen sortides d’una cançó de Ginestà. Però si ets un polític que pretén portar les regnes d’un estat has de moure’t en el pla de la realitat concreta, entendre i transmetre a la població les conseqüències de fer i les de no fer, triar bàndol, assumir costos i, sovint, per desgràcia, posar els interessos per davant dels valors i les conviccions, que és el que fan absolutament tots els estats en les seves relacions internacionals. Ep, tots és tots. No se n’escapa cap ni un.

És clar que per prioritzar els interessos per sobre de les conviccions, abans has de saber quins són els teus interessos. Catalunya fa segles que no és un actor de la política internacional i per tant fa massa temps que no analitza fredament els seus interessos en clau geopolítica. No és que no en tingui, sinó que no n’és conscient de forma articulada i consistent, no hi ha corpus sobre el tema, i quan no tens corpus tires de tòpics o, pitjor encara, caus en la frivolitat. Aquesta setmana molts hem passat vergonya en veure que l’únic que molts polítics independentistes tenien a dir sobre un conflicte internacional de primer ordre com el d’Ucraïna era ‘no a la guerra’, i de postres una comparació forçada i absurda amb el cas català. Almenys els polítics catalans unionistes, còmodes en el seu paper regional i subsidiari, tenen interioritzat que de relacions internacionals no n’han de parlar o, com a molt, repetir com lloros allò que el conglomerat estatal amb base a Madrid hagi decidit que és l’interès d’Espanya.

Aquest buit doctrinal per dalt ens acaba infantilitzant a tots per baix, un servidor inclòs. Si els de dalt fa segles que no en saben, i per tant el coneixement no s’ha anat filtrant cap a baix, creant per acumulació un cert sentit comú compartit sobre els interessos geopolítics de Catalunya, és normal que els ciutadans afrontem el debat públic sobre aquest conflicte com si a nosaltres no ens hi anés res en concret, més enllà del dolor i la tristesa que ens provoca qualsevol guerra. El festival naïf que estem protagonitzant aquests dies és de traca i mocador. No em vull imaginar que fóssim un estat i el nostre govern hagués de decidir si hem d’enviar tropes a combatre l’agressió imperialista contra un estat sobirà, o bé limitar-nos a votar quatre sancions a Putin perquè, posem per cas, els xinesos –amics de l’autòcrata rus– ens han dit que ens estiguem quiets o retiraran la llicència a les empreses catalanes per operar al seu país, le principal mercat del món; o perquè, com els passa als alemanys, el gas ens arriba de Rússia i ens agrada dutxar-nos amb aigua calenta.

Perquè, que ningú no s’enganyi, així és la vida real d’un estat, això que els nostres polítics diuen que vol ser Catalunya mentre ells es concentren per la pau a la plaça de l’ajuntament amb una espelma encesa i una honesta cara de consternació, incapaços d’assumir públicament el cost de dir si l’OTAN ha d’entrar en combat per garantir la independència d’Ucraïna i aturar Putin, o bé si ­–com sembla que passarà– s’ho ha de mirar des de l’altra banda de la frontera perquè, al cap i a la fi, Kiev no és soci de l’Aliança Atlàntica ni de la UE i, a més, Rússia té un potent arsenal nuclear i millor no fer-la enfadar mentre no toqui un país “dels nostres”. Quin dilema més incòmode, oi? Doncs si no volem tenir-ne d’aquesta mena i inevitablement embrutar-nos les mans, millor que deixem estar això de la independència. Les regions no cal que es mullin en les coses de la gent gran i es poden limitar a encendre espelmes, de les verbals i de les de cera.