Aquesta setmana l’Ajuntament de Barcelona ha fet el primer pas per aprovar la nova Ordenança de Convivència. Encara és només una aprovació inicial i ara s’obre el període d’exposició pública. Però si no hi ha pressió social, el que acabarà aprovant-se serà un text que reforça la lògica punitiva en detriment del dret col·lectiu a la ciutat. Un manifest signat per desenes d’acadèmics i de personalitats de la societat civil ja ho denuncia: més multes, més prohibicions, més control. Més càstig. L’espai públic —aquest espai que hauria de ser de trobada, de convivència, de conflicte democràtic— es vol convertir en un lloc ordenat a base d’expulsar els pobres, callar els dissidents i limitar les expressions col·lectives. I això no és convivència, és control social.
En l’informe on avaluava l’aplicació de la normativa vigent, la Sindicatura de Greuges ja advertia que l’actual ordenança havia tingut un impacte desigual sobre col·lectius vulnerables i que havia prioritzat la sanció per davant de la mediació. Coincideix amb altres avaluacions que s’han fet que plantegen ha estigmatitzat la pobresa, ha criminalitzat col·lectius amb drets ja vulnerabilitzats i ha restringit usos legítims de l’espai públic. Què ens fa pensar que amb aquest nou text serà diferent, si el que es planteja és reforçar encara més la mà dura?
I aquí cal fer-se la pregunta clau: a qui beneficia aquesta ordenança? Perquè segur que no és a la gent que viu, treballa i lluita cada dia en aquesta ciutat. Una ordenança més punitiva tranquil·litza una certa opinió pública que s’ha acostumat a veure la pobresa i el conflicte com un problema d’“incivisme”, no com el resultat d’unes polítiques que han fet de Barcelona un aparador turístic i especulatiu. És més fàcil culpar qui dorm al carrer o qui ocupa una plaça per manifestar-se que qüestionar els qui especulen amb l’habitatge i han convertit la ciutat en un negoci.
La doble vara de mesurar és clara. Hi ha barra lliure per a les terrasses i per als interessos del Gremi de Restauració, que han ocupat places i carrers sense gaires miraments. Però quan es tracta d’usos polítics i comunitaris, l’actitud és una altra: ara volen limitar els actes públics a Ciutat Vella, com si l’espai públic fos només un decorat per al consum i no un espai de trobada i expressió democràtica. Aquesta és la doble vara de mesurar: permissivitat quan hi ha benefici econòmic, restricció quan hi ha organització veïnal o protesta.
Conviure no és vigilar-se ni denunciar sorolls. Conviure és construir vincles, resoldre conflictes parlant i escoltant, acceptar que hi haurà moments incòmodes i entendre que l’espai públic és també polític, de protesta, d’expressió. Quan una persona dorm al carrer i la multen, no deixa de ser pobre; només s’assenyala i s’allunya del centre. Quan es penalitzen activitats culturals o polítiques en nom de la “neteja visual”, no s’aconsegueix més convivència: s’aconsegueix més silenci. I, de retruc, més impunitat per a qui realment degrada la ciutat.
La pregunta de fons és aquesta: qui té dret a la ciutat? Perquè una ordenança com aquesta, tan centrada en el càstig, respon a la por d’una ciutat viva, no a la voluntat de cuidar-la. No hi ha “espai públic” real quan només es permeten usos que no incomodin ningú, quan les places només són per fer-hi consum i no política, quan el carrer es converteix en un lloc on circular i no en un lloc on estar. El manifest que he mencionat a l’inici ho diu amb sentit comú: cal mediació, educació i corresponsabilitat, no més repressió.
Encara hi ha marge. Ara comença el període d’exposició pública i tothom pot presentar al·legacions i mobilitzar-se. Si no ho fem, el carrer quedarà cada cop més segrestat pels interessos privats i per una visió que associa diversitat i conflicte amb perill. El dret a la ciutat no es decreta, es construeix. Però només si és de tothom. No dels despatxos ni de qui la vol tan neta i silenciosa que, al final, serà inhabitable.