Festivals, la bombolla que no es punxa
«Enguany hi havia una fam descomunal de música en directe i, potser, ganes acumulades de compartir la joia de viure»
ARA A PORTADA
-
«De justícia i sentit comú»: així defensava PP català el finançament singular i el principi d'ordinalitat Bernat Surroca Albet
-
-
-
L’arribada de nou nunci del Papa delata les tensions entre la Moncloa i l’Església espanyola Pep Martí i Vallverdú
-
Objectiu «expats»: la via no convencional de l'Ateneu per fer que els nouvinguts parlin català Mar Riera

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
Sempre hi haurà excepcions aquí i allà, però a grans trets es pot afirmar que les convocatòries més importants, i que es jugaven el físic (i els llocs de treball) en aquest punt crític de l’any de gràcia de 2022, han superat el tràngol d’una manera notable, i en certs casos, excel·lent fins i tot. La raó central és que enguany hi havia una fam descomunal de música en directe i, potser, ganes acumulades de compartir la joia de viure i de cremar els estalvis mentre es pugui, ara que tant ens espanten amb l’hivern que vindrà.
A partir d’aquí, podem debatre un munt de derivades, com ara el triomf de l’esdeveniment i l’experiència sobre l'art musical (si és que totes dues coses es poden o s’han de separar), el domini de les grans marques sobre les propostes més artesanals (tot considerant que sense patrocinadors no hi ha festivals, com tantes altres coses a la vida moderna), o fins i tot la dependència de l’agenda turística (però, ara no ens sembla bé que la cultura atregui viatgers? O la música, o certa música, no mereix ser considerada cultura?).
Parlem del que calgui, però és difícil negar que els fets, la resposta massiva de la ciutadania que, lliurement, sense seguir consignes dels que a vegades parlen en nom del poble sense conèixer-lo de debò, han omplert aforaments a tort i dret. El públic, que no és un concepte vague sinó que apel·la a l’acumulació de persones, de vostè i de mi, ha respost a les grans convocatòries barcelonines (Primavera, Sónar, Cruïlla, Rock Fest), ha saldat amb números alts les cites a l’Estadi Olímpic i al Palau Sant Jordi, ha devorat el paper a Canet Rock i ha ocupat la majoria de seients de les cites ‘boutique’ (sovint caricaturitzades) de la Costa Brava.
Però això de l’excés d’oferta musical és una cantarella que ve de lluny: la cèlebre bombolla, de la qual fa dècades n'estem parlant, símptoma que potser no és tal, sinó un estat de les coses que es fon amb la normalitat. El 2008 va caure el Summercase, però no pas el Primavera, ni el Sónar, ni el Cruïla, oi? Per tant, no som davant de terratrèmols sistèmics, sinó d’actors ocasionals que tal vegada no fan bé les coses. Sempre n’hi ha hagut i n’hi continuarà havent. Però la vida continua, també després del cop de la Covid-19, quan semblava que els festivals i les grans convocatòries se sacrificarien alegrement a la pira perquè tot d’una naixeria un món millor i multicolor.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.