Fa un parell de mesos, a la vista de la desfermada oferta de concerts i festivals un cop superat el bienni de la Covid-19, el món de la música en directe tocava ferro i no les tenia totes davant les bones perspectives. Les frases com ara “no pot ser, algú o altre punxarà” i “no hi pot haver públic per a tot” eren moneda corrent, amb accents emfàtics canviants en funció de l’emissor: la majoria, observaven amb franc temor aquesta possibilitat, i hi havia qui la desitjava, perquè tenim de tot en aquest país. Però tancada la temporada, no ens trobem amb aquell paisatge esquitxat per cadàvers que algunes prediccions dibuixaven.

Sempre hi haurà excepcions aquí i allà, però a grans trets es pot afirmar que les convocatòries més importants, i que es jugaven el físic (i els llocs de treball) en aquest punt crític de l’any de gràcia de 2022, han superat el tràngol d’una manera notable, i en certs casos, excel·lent fins i tot. La raó central és que enguany hi havia una fam descomunal de música en directe i, potser, ganes acumulades de compartir la joia de viure i de cremar els estalvis mentre es pugui, ara que tant ens espanten amb l’hivern que vindrà.

A partir d’aquí, podem debatre un munt de derivades, com ara el triomf de l’esdeveniment i l’experiència sobre l'art musical (si és que totes dues coses es poden o s’han de separar), el domini de les grans marques sobre les propostes més artesanals (tot considerant que sense patrocinadors no hi ha festivals, com tantes altres coses a la vida moderna), o fins i tot la dependència de l’agenda turística (però, ara no ens sembla bé que la cultura atregui viatgers? O la música, o certa música, no mereix ser considerada cultura?).

Parlem del que calgui, però és difícil negar que els fets, la resposta massiva de la ciutadania que, lliurement, sense seguir consignes dels que a vegades parlen en nom del poble sense conèixer-lo de debò, han omplert aforaments a tort i dret. El públic, que no és un concepte vague sinó que apel·la a l’acumulació de persones, de vostè i de mi, ha respost a les grans convocatòries barcelonines (Primavera, Sónar, Cruïlla, Rock Fest), ha saldat amb números alts les cites a l’Estadi Olímpic i al Palau Sant Jordi, ha devorat el paper a Canet Rock i ha ocupat la majoria de seients de les cites ‘boutique’ (sovint caricaturitzades) de la Costa Brava.

Però això de l’excés d’oferta musical és una cantarella que ve de lluny: la cèlebre bombolla, de la qual fa dècades n'estem parlant, símptoma que potser no és tal, sinó un estat de les coses que es fon amb la normalitat. El 2008 va caure el Summercase, però no pas el Primavera, ni el Sónar, ni el Cruïla, oi? Per tant, no som davant de terratrèmols sistèmics, sinó d’actors ocasionals que tal vegada no fan bé les coses. Sempre n’hi ha hagut i n’hi continuarà havent. Però la vida continua, també després del cop de la Covid-19, quan semblava que els festivals i les grans convocatòries se sacrificarien alegrement a la pira perquè tot d’una naixeria un món millor i multicolor.